Els veuràs en grups des de lluny, en zones amb sòls humits però drenats; li agraden especialment les ribes dels camins i les vies. Aquí és més abundant en el sud sec, en les cunetes, canons i aiguamolls; en el nord humit també habita en zones assolellades.

A Finlàndia es diu que en un temps les seves llavors van arribar barrejades en el corrent o en el llast dels vaixells; avui dia es veu en els territoris dels voltants dels ports, des d'on agafa els camins i les vies del tren i es va incorporant nous territoris…

Tota la planta és verinosa i el bestiar, qui ho sap, s'allunya quan el veu. Un cadell pot assaborir una punta que li deixarà tallada en el cervell de sempre pel curt camí que va des del paladar fins al cervell: “No li facis mal, deixa'm en pau”. En la literatura veterinària es parla dels problemes que suposa el seu consum, sobretot en el bestiar boví. Menjar una quantitat molt petita és suficient per a emmalaltir, i encara que es consumeixen dosis molt petites, els seus ingredients s'acumulen en el cos i els danys poden aparèixer més tard; una d'elles és la cirrosi del fetge. Pel que sembla, el bestiar no sabem quina literatura llegeix, però sí que ho sap. Quan té gana severa, menja, però segons diuen, herba de sants. Uns altres s'han posat a menjar aquesta herba i en la literatura ja s'explica l'addicció de les ovelles a ell i barrejades en el farratge, també mengen tranquil·lament, quan el fetge sembla duro. Són molts els insectes que estimen aquesta herba (sits, papallones, escarabats, cucs, vespes petites…), el verí impedeix que els seus enemics s'acostin i ells es diverteixin.

El nom de “Santio” es deu al fet que comença la seva floració al voltant d'aquest dia de finals de juliol. Té un llarg període de floració fins a novembre. Aquesta flor és cridanera i pot prolongar-se fins a dos metres, per la qual cosa és fàcilment detectable a distància. També espectacular; alguns la porten als jardins. Juntament amb el verí, les fulles fan mala olor. La Composició i revisió de les plantes de la Península Hispà-Lusitana i illes Balears va ser publicada entre 1885 i 1889 pel gallec Miguel Colmeiro Penido. “Un brindis d'olor gaístico”, segurament algun informant diria “una herba d'olor gaisto” i ho transformaria en transcripcions. Però s'entén perfectament la “olor gaístico”.

En castellà també té un munt de noms estrambòtics, entre ells sacapeos, que treu puzkers. Com a herba medicinal s'ha utilitzat també per a tractar moltes malalties. En basc potser té un nom similar; en l'Anuari d'Eusko Folklore de 1980 es va publicar: “L'herba de Santio cuita i la seva ració és bona perquè els botxins l'eteen”. No són curacions, sinó que tenen al Canadà una acarnissada rivalitat, declarada invasora pel que és de naturalesa euroasiàtica, a la qual se l'obliga a arrabassar en l'estat d'Alberta, així com al jardí la casa dels insectes i els adorns. Fos l'herba immigrant! Grans de goig!