En aquesta iniciativa, els joves d'entre 18 i 30 anys prenen el paper de mentors i es comprometen a ajuntar-se una tarda setmanal amb el nen en un ambient informal. La idea és ser un referent o un model positiu per al nen, i sobretot acompanyar a un nen en situació vulnerable: “Escoltar, orientar, empatitzar amb ell, fer crítiques constructives, aportar experiència i disponibilitat”. Amb aquest acompanyament es pretén, entre altres coses, incidir positivament en el benestar personal, emocional i social, l'autoestima i les relacions del nen.
D'alguna manera, l'experiència ajuda a “alleujar la motxilla del nen que viu el procés migratori”, segons ens van comptar els participants en aquest reportatge realitzat en Argia.
A més, els organitzadors subratllen que el benefici és doble, ja que suposa una aportació per al mentor, tant en l'acompanyament com en l'aprenentatge de la vida.
Organitzat per SOS Racisme, a Guipúscoa aquest curs s'han format 37 parelles amb voluntaris de la UPV/EHU, Deusto, Natzaret, Musikene i Politècnic d'Easo. La iniciativa s'ha estès també a Bizkaia i Àlaba, de la mà de la Fundació Ellacuria i l'associació de Refugiats Indirectes.
“No has de salvar a ningú”
Encara que la mentorització és una ajuda important i enriquidora, els voluntaris que es presenten com a mentors són informats des de l'organització: la relació mentorial no substitueix a la família i la xarxa de relacions del nen, i si el nen està vivint una situació difícil i el mentor sent que no pot ajudar-lo adequadament, no s'ha de frustrar: “Amb el que estàs fent, estàs posant el teu granet de sorra; la relació mentorial és la relació d'ajuda que té el nen en un moment determinat de la vida, no has de salvar a ningú”.