argia.eus
INPRIMATU
Hem perdut un nen!
Luix Artola 2024ko martxoaren 15

“Hem perdut un nen!”. Això és el que li diré al responsable de l'altaveu. Segur que amb aquesta excusa em permetrà pujar al tauler i volar d'allí perquè tots l'escoltin: “Hem perdut un nen! Sí, un nen! Ha estat ara, ho hauran vist, els obrers camarades, totalment pàl·lids, os i pell buides, a simple vista… Segur que ho han vist, ho han tingut davant els ulls! No és, no, el primer que perdem, una mica abans ha estat un altre… Ahir vam perdre onze, igual que els ulls profunds buits i la pell pàl·lida rugosa seca pegada als ossos buits… porten una eternitat i sense menjar ni beguda. Ja són més de 13.000 els nens assassinats”.

Però no m'he acostat al micro, ha passat tot ràpid, m'he vist només. Estic en el Gran Via de Bilbao, prop d'uns milers d'administracions públiques, després de la manifestació del dia de la vaga, acabades d'escoltar les reivindicacions sindicals. Les últimes paraules es llancen i la gent comença a dispersar-se. M'he quedat sense creure, dolgut, decebut en l'honestedat… perquè no han fet paraules per a denunciar la massacre de Gaza, ni esments petits dels cadàvers destrossats i sagnants de nens, dones, homes i treballadors, ni gestos de solidaritat ni a favor dels germans de la classe treballadora palestina, ni per a denunciar l'administració pública que els han arruïnat.

Ho sentim, les persones palestines, tenim la nostra pròpia agenda, la necessitat de recuperar la nostra capacitat de compra i de decidir la nostra pròpia. Imagina't quantes coses fantàstiques, per la nostra vida! & '97; Els adults, per a viure, per a viure. Entendreu, clar, com vostès també tindran la seva agenda. Ah, heu menjat per defecte? Ho sentim! Són temps difícils per als treballadors!

“Heu dit que hem perdut un nen i us heu posat molt atents –el seguiria–, però encara que sabeu que hem perdut 13.000, no heu parlat en els altars. L'estat sionista ha matat ja a més de 35.000 palestins. Tots ells, nens, mares, treballadors…, han estat assassinats a la nostra vista. I nosaltres, a on anem? A la nostra butxaca?”.

La nostra responsabilitat en la massacre de Gaza ens porta a alliberar a Euskal Herria de ser còmplice. Assumirem aquesta responsabilitat la classe treballadora, seran els sindicats, o seguirem en silenci o amb simples declaracions?

Davant la massacre de la classe treballadora palestina, on estem, la classe treballadora d'aquest país? Veient que els centres de Gaza estan sent destruïts, que els professors i els alumnes estan sent assassinats, on estem, gent de l'ensenyament d'aquest país? Davant la destrucció dels hospitals, la interrupció i denegació de l'assistència sanitària, el segrest, la tortura i l'assassinat dels metges, on estem els professionals sanitaris i els sans d'aquest país? Bloquejant la informació, prohibint l'entrada de periodistes estrangers, veient que els periodistes estan sent assassinats sistemàticament, on estem els periodistes i els mitjans de comunicació? Veient que la gent està acabant de fam i set sense aliments ni aigua, com podem seguir amb el dia a dia?

A la massacre que s'està duent a terme se'ns està fent difícil prendre mesures, tan difícil com trobar paraules apropiades, ja que els límits del terror han estat superats per l'Estat sionista ocupant i genocida fa temps.

Lamentablement, estem veient que la complicitat de la nostra societat és de la mateixa magnitud, molt més estesa, fort i organitzada del que caldria esperar. La colonització compta amb grans amics en tota Europa i també a Euskal Herria, disposats a sofrir i protegir una colonització i un genocidi. Aquesta xarxa d'ajudes està formada per entitats, empreses, associacions i persones amb nom i cognoms. Com podem acceptar la colonització d'un altre poble, l'apartheid i ser còmplices del genocidi? No és còmplice donar a l'assassí armes, aliments i recursos necessaris? Fins i tot, no és un col·laborador imprescindible? Fer mitjans de transport per als ocupants en les terres ocupades (CAF-Govern Basc, Kutxabank), assegurar l'alimentació i organitzar l'estructura (Carrefour), estructurar el subministrament d'energia renovable (BBVA), desenvolupar tecnologia militar (Sener), assegurar el subministrament d'armes (SAPA, ITP, Aernova…), donar suport a la col·laboració de les caixes per al control genial, etc.

Si el sionisme té força, és perquè el dona la internacional. Per tant, tenint responsabilitats en la massacre, ens correspon alliberar a Euskal Herria de ser còmplice. Assumirem aquesta responsabilitat la classe treballadora, seran els sindicats, o seguirem en silenci o amb simples declaracions?

Qui serà capaç, si no, de mirar demà als ulls a qui avui mateix perd al nen?

Luix Artola. 13 de març de 2024.