Andoni Urrestarazu Landazabal va néixer en la localitat d'Araia el 16 de juliol de 1902 i va morir a Vitòria el 21 de novembre de 1993. Ja s'han complert 31 anys i crec que és el moment de reconèixer el seu nom i ser, ja que no es coneix bé el llegat que va deixar. Umandi va utilitzar el nom d'una muntanya del seu poble per a signar els seus escrits. “El meu nom estava en el fitxer de la policia i no era possible publicar la gramàtica amb el meu nom”.

Després de diversos anys a París i Baiona, Mirin Terese va tornar a Vitòria a casa de la seva germana, que sempre havia estat la seva amiga i companya. Gramàtica basca “En la vida m'he volgut de veritat a la meva germana predilecta” va escriure Umandi. Els germans van néixer en cases castellanoparlants, però aviat es van adonar de les arrels basques dels seus pobles i es van unir a l'ensenyament del basc.

“La resurrecció de la nostra llengua el preocupava de veritat. Sabia sembrar. El seu somni és tenir un Euzkalerria”, va escriure la seva germana. No obstant això, la necessitat de l'ensenyament en basc, destinada a pensar en basc i a actuar en basc, va dur a terme la seva vida. En un preàmbul de la seva obra assenyala que la llengua i el poble estan cosit, per la qual cosa la principal comesa de tots els bascos ha de ser el de parlar, aprendre, enaltir i difondre en basc.

En 1955 va escriure Gramàtica Basca, un mètode per a aprendre i ensenyar basc. Quan Umandi va tornar de l'exili a Vitòria-Gasteiz, aquest llibre va ser dirigit per alumnes il·lustre i significatius (José Ángel Cuerda, alcalde de Vitòria; Salvador Espriú, escriptor català; Sánchez Carrión, lingüista; Jesús Zubiaga, director de la Fundació Sancho El Savi; Izaskun Arrue andereño...).

Va estudiar i va escriure en basc fins a la seva mort. En el pròleg a la novel·la Gentza Bearean va escriure: “La manera en què el meu estómac cus ha fet ha estat un ericya, o caminar amb la raqueta del que poden ser a la taula, ballant en les actituds de tots els nostres eucaliptus, tots meus i de tots; i per tot això, justament, per a la unitat que pugui ser adequada, creient que tots ells s'han tingut en compte i han estat utilitzats”.

Els seus escrits són els següents: Gramàtica Basca (1955), Gramàtica Basca, Modismes Vocabularis - Clau de Temes (1959), Deures Bascos (1977), Diccionari de l'Alta Costura (1985), Evangeli d'Euzkadi (1985), Església d'Euzkal (1989), Diccionari de l'Alta Llengua Basca.

Mirin Teres, després de detenir al seu germà, empresonar-lo, enviar-lo a Osca i finalment fugir cap al nord travessant el riu Bidasoa (1951), va agafar el testimoni d'Andoni i va continuar impartint classes de basca a la seva casa al carrer Sant Antoni de Vitòria. També es va dedicar a sembrar la llavor de les ikastoles, exemple d'això és el d'ajudar a la senyoreta Izaskun Arrue en la seva formació i donar l'oportunitat de conèixer l'activitat d'Elbira Zipitria en Donostia. Mirin Terese també es va dedicar a les tasques financeres, rebent els diners per part dels seus pares i col·laboradors. Estimava el basc popular i durant tota la seva vida va treballar a favor del basc.

El testimoni d'Andoni i Mirin Terese va ser la generació de pares i mares que en els anys setanta van fundar les ikastoles a Àlaba i en 1975 es van fundar dues ikastoles que portaran el seu nom a Vitòria-Gasteiz (actual col·legi públic Umandi) i al seu poble en 1976 la ikastola Andoni Urrestarazu “Umandi”, actualment Araia Herri Eskola. La valentia d'aquests pares va ser fonamental, no sabien si els nens anaven a tenir titulació, què anava a passar amb ells, però van apostar perquè el futur fora en basc.

En la revitalització del basc es necessiten les mans i les boques de tots, aviat tindrem el Dia Internacional del Basc i després de la tardor l'hivern, i després de l'hivern l'Euskaraldia, una oportunitat única per a viure, gaudir, utilitzar i continuar aprenent.

Iñaki Jauregi Beitia “Jaltzo”