Han passat dos anys des que Rússia va envair oficialment a Ucraïna i tot apunta al fet que Rússia ha aconseguit avançar-se a Ucraïna. Rússia ha estat capaç d'aprofitar la indústria bèl·lica per a devastar l'economia del país, buscar una nova sortida als seus recursos energètics i cohesionar –fusta i pastanaga a la mà– bona part de la societat russa a la volta de la guerra.

La guerra encara dura i els dos països continuaran sagnant, però Ucraïna més que Rússia. Al llarg de la guerra, a més, el resultat de les eleccions estatunidenques a la fi d'any pot tenir més que el dels tancs i drons d'un. Ucraïna és ja molt dependent de l'Oest, amb gairebé 200.000 milions d'euros de subvenció en els dos anys des dels EUA i la UE, i la prolongació de la guerra la farà encara més dependent. Per contra, Rússia s'està autofinançant amb els seus recursos, compta amb més recursos humans per a sostenir i té una indústria de guerra més desenvolupada. El vent i el temps estan al seu favor per a mostrar-se forts en la taula negociadora, perquè ningú dubte que la guerra se substanciarà en la taula negociadora.

No sabem com acabarà la guerra, però sí que sabem que l'impacte que està tenint a Europa és enorme i el tindrà en els pròxims anys, sobretot perquè impulsarà el rearmament dels estats fins al que encara no sabem: En 2014 els Estats membres van gastar en defensa política uns 197.000 milions d'euros, en l'actualitat uns 350.000 milions. L'OTAN demana als seus membres que destinin almenys un 2% del pressupost a la despesa militar, la majoria ja és aquí, Polònia està en el 4%, i Alemanya diu que gastarà un 3,5%. En les guerres uns perden molt i altres guanyen molt.

Quan la despesa militar creix, la despesa social disminueix. I viceversa. Això es va veure clarament a l'Europa posterior a la Segona Guerra Mundial. Així es va finançar la despesa social en l'occident europeu, especialment en les “tres dècades glorioses” de 1945-1975, en l'època més igualitària que els treballadors han conegut a Europa. Per contra, des que el neoliberalisme va assumir el lideratge de la societat capitalista en la dècada de 1970, anem en direcció contrària. La crisi de 2008 va ser la que millor ho va demostrar. Les forces neoliberals es van relaxar una mica després de la pandèmia, però tornen a posar en primera línia les seves polítiques d'austeritat i els sostres de despesa. En aquest port, per tant, difícilment es pot pensar que les pensions, l'àmbit sanitari i el medi ambient vagin a sortir d'aquest nou atac sense sofrir molt.

És a dir, que caldrà apostar el més fort i contundent possible per les polítiques socials a mitjà termini. Per tant, a partir del 21 d'abril, qui les impulsarà millor des del Govern Basc: les parelles PNB-PSE fins ara, EH Bildu-PSE-Sumari-Podem o PNB-EH Bildu? No hi ha més opcions. Després es tractarà de quin tipus de pressió exerceix el carrer sobre els uns o els altres perquè les polítiques socials siguin el més fortes possibles.