Els roures candents del nostre entorn (Quercus robur) s'han enrogit i han enrogit tot. Al lluny, els negres pins d'Insinis (Pinus radiata) azulean el paisatge, però les pintes de roure i les elegants rouredes de tornada no deixen veure res més als ulls, i menys a escala de blaus i blaus. En els vermells és el més vermell, el vermell del bestiar vermell, el vermell de la vaca vermella. Recordo el color de fi d'estiu de la formiga vermella: una lluentor vertiginosa.

Existeix l'anomenat roure vermell, generalment conegut com a roure del Nord o roure americà (Quercus rubra), però el seu vermell és l'escarlata, del color vermell dels llavis, la botifarra, del vi del raïm. Això és la sidra de l'altre barril.

En els dies més curts, el sol recorre en el cel el més enutjós decaïment de la seva història, i els seus llamps, com la pluja en el vent més fort, desfilen a cavall, paral·lels a la terra. Aquesta llum és qüestió de pocs dies, mes i mig, i m'espera des de l'alba fins al vespre.

Enguany el temps ha ajudat. Com va dir ahir la nostra àvia, ha decapitat la major part dels arbres. Deshojado. A la nostra casa només s'usa el verb moildu per a dir que es lleven les peces de fruita amb vares als arbres. Mai vaig sentir dir que el vent arrencava les fulles de l'arbre. La fruita és important, però també la fulla. Quan la fulla es fa fullaraca, es menja, es fa pedregós, terrible, matalàs... Què és?

Mentre escric sobre la bellesa dels dies àlgids de la tardor, m'ha arribat un missatge del poeta, amb una pregunta tècnica en les seves paraules: preguntant-me com se li diu en basc a la lliçó, si se li pot dir iris com està acceptada en castellà o en anglès. Vaig contestar que el nom d'Iris prové del nom científic de la lírica i de la deessa grega Iris, deessa de l'Arc de Sant Martí. I dir iris a la flor que la mera atribucions poètiques dels poetes és. I que no se li diu així entre els vegetarians, excepte per a referir-se al gènere científic (Iris spp). I d'aquella deessa, del grec al nostre, “un pont de mar blava”, cantat per Lluís Llach, a través del pont blau marí en basc, és a dir, herba d'auró, cridem a la lírica comuna, Iris germanica.

I em pregunta com podria escriure “Wild Iris” “Iris salvatge” o “Lliri salvatge” d'un altre poeta. I penso en el que va escriure el poeta fa onze anys: “...I vaig sortir al carrer. Avui dia, utilitzem màscares / Les utilitzem i ens movem de manera especial. Cal descartar algunes paraules però inventar unes altres / Anem a...”. Li vaig dir que nosaltres utilitzem el salvatge per a anomenar-lo animal. Que la planta és silvestre o silvestre. Li vaig dir que retornaria la terra plana d'Uztargi i la terra d'Uztargi, usant l'autoritat poètica dels poetes.

Un missatge sobre una de les flors més elegants de la primavera que conec m'ha trencat l'esperit en aquesta època i m'ha espatllat el millor de la tardor.