Afortunadament, la majoria de les empreses industrials comencen a entendre, després de les nombroses sentències condemnatòries, que una petita exposició a les fibres d'amiant, sense una protecció respiratòria adequada, és suficient per a causar una malaltia pulmonar greu que causa deu vegades més morts que els accidents laborals, encara que siguin silencioses. Existeix consens científic sobre la inexistència d'una exposició segura, encara que aquesta sigui la mínima. Durant dècades, les empreses van ignorar el risc d'amiant sense complir les mesures de seguretat exigides per la legislació. Ara, després de diverses condemnes, comencen a arribar a assumir el risc que els obliga a pagar recàrrecs i grans indemnitzacions del 30% de les prestacions de la Seguretat Social. Aquestes prestacions s'atorguen a les víctimes o familiars més pròxims per l'incompliment de les mesures de seguretat exigides per la legislació fa unes dècades.

No sembla que la consciència sobre el risc de les fibres cancerígenes alliberades dels materials que contenen amiant preocupi la majoria dels edils i alcaldes, que segueixen instal·lats en diverses instal·lacions del municipi i la vida útil del qual ha caducat, ja que excepte honroses excepcions, obliden i incompleixen la Llei de Residus i Sòls Contaminats com a responsables municipals.

La Llei 7/2022, de 8 d'abril, en la seva Disposició Catorzena, disposa que: "Instal·lacions i emplaçaments amb amiant: en el termini d'un any des de l'entrada en vigor de la llei, els ajuntaments elaboraran un cens de les instal·lacions i emplaçaments amb amiant, incloent-hi un calendari de planificació per a la seva eliminació. El cens i el calendari seran públics i es remetran a les autoritats sanitàries, ambientals i laborals de les comunitats autònomes. Aquestes autoritats estaran obligades a inspeccionar el terreny per a comprovar la retirada i remetre'l a un gestor autoritzat, respectivament. Aquesta retirada prioritzarà les instal·lacions i emplaçaments en relació amb el grau de perillositat i l'exposició a la població més vulnerable. En qualsevol cas, les instal·lacions o emplaçaments públics de major risc hauran de gestionar-se abans de 2028".

L'any 2002 es va prohibir l'ús i la comercialització de l'amiant per les malalties greus que afecten els treballadors (fibrosi pulmonar, càncer de pulmó, laringe i mesoteliomes), així com als treballadors amb baixa exposició a cancerígens fibrosos. No podem oblidar que encara hi ha centenars de milers de tones de materials en cobertes industrials, agrícoles o ramaderes, habitatges i esglésies, que es desfan una vegada acabada la seva vida útil. En la majoria dels habitatges construïts entre finals dels anys 60 i 1980, sobretot en els barris obrers, l'amiant segueix present: baixants de pluvials o fecals, canaletes, teulades, planxes d'aïllament, jardineres, conduccions de xarxa d'aigua...

El dictamen del Consell Econòmic i Social Europeu es va comprometre a eliminar l'amiant de la Unió Europea per a l'any 2032. El temps passa; qui incompleixi el compromís, serà castigat per la justícia comunitària i respondrà per les malalties causades per la negligència. La possibilitat d'una ona de càncer per inhalació ambiental de l'amiant, en alliberar fibres cancerígenes d'aquests materials invisibles, és una amenaça real, encara que el "negador" intenti negar-lo (el mal no s'expressa de manera immediata), evitant el seu compromís amb el pla d'erradicació de l'amiant assassino.

Però no es veu tot el material. La detecció o eliminació segura de l'amiant requereix la sensibilització i implicació de la ciutadania a través d'accions sindicals, associacions de veïns (incloses les víctimes de l'amiant), campanyes de sensibilització social i subvencions públiques que ajudin la detecció de l'amiant i a garantir la retirada segura d'aquest. Les experiències franceses, així com les alertes sanitàries, marquen el camí, com el fa el govern de la regió d'Aquitània, que després d'una calamarsa destrueix les cobertes de fibrociment o uralita.

Sense una alta sensibilització social sobre el risc, sense una ajuda pública per a eliminar-lo, els "negacionistes" tindran èxit, ja que el mal a la salut no apareixerà de manera immediata. Els administradors de les comunitats de veïns hauran de contractar els "pirates" perquè sacen els materials d'amiant a un preu molt més baix, actuant amb la salut dels treballadors precaris, treballant sense mesures de seguretat, amb l'agreujant que els residus d'amiant es vessaran incontroladament en la naturalesa, sense limitar la contaminació de les fibres cancerígenes i portant el problema de la salut pública a les següents generacions.

Cal reprendre-ho, fer un bon cens de l'amiant instal·lat no és suficient si no es controlen els treballs. Les llicències d'obres que concedeixen els ajuntaments, sobretot quan el padró recull la presència d'amiant, requereixen el seguiment necessari de l'empresa que el realitza, si està acreditada per a treballar amb amiant, si compleix amb estrictes mesures de prevenció i si els residus perillosos s'envien a un gestor autoritzat. Sense control, la picardia dels "pirates" s'imposarà i els plans per a eliminar l'amiant no seran efectius.

Les forces polítiques de l'Ajuntament han d'implicar-se, promovent plans als ajuntaments per a realitzar un inventari de l'amiant i retirar-lo amb seguretat, sensibilitzant i implicant la societat civil per a la correcta execució dels plans d'erradicació de l'amiant establerts. Qui vulgui estalviar costos a la jubilació, sense complir la llei, ha de tenir en compte el greu risc que genera per a la salut dels treballadors i per al veïnatge implicat. Davant aquest frau no podem tancar els ulls com si no ens afectés. Ha de ser molt car, sobretot per als pirates o per als administradors de la comunitat de veïns, burlar-se de les normes de seguretat, salut o medi ambient posant en perill la salut dels ciutadans.

Jesús Uzkudun Illarramendi

Activista per la salut laboral i membre d'ASVIAMIE