argia.eus
INPRIMATU
Transició confederada
Joan Mari Beloki 2023ko abenduaren 09a

Les relacions dels bascos amb Castella i amb l'Espanya actual no han estat tendres. La conquesta dels territoris bascos que van començar en 1200 des de Vitòria ens ha deixat al llarg dels segles molts episodis sagnants. Milers de persones mortes en la conquesta de Navarra i en les guerres carlistes demostren la resistència històrica dels bascos perquè les nostres terres no quedessin en mans d'uns altres. L'últim episodi sagnant massiu és l'alçament que va organitzar el general Mola en 1936. Franco li va donar continuïtat i el sistema feixista que va establir va durar fins a 1975. Al País Basc, Franco va matar a milers de ciutadans, va obligar altres milers a viatjar a l'estranger i va abolir l'autonomia dels tres països acabats d'iniciar a Occident.

Després de la desaparició de Franco, els pilars fonamentals del sistema feixista es van mantenir intactes i la nova democràcia va sorgir contaminada. Milers de persones van ser torturades i assassinades en comissaries i al carrer. Fins i tot van arribar a realitzar un alçament militar que semblava impossible a la Unió Europea -els tancs surten al carrer i tirotegen en el Parlament - amb un únic objectiu: que els ocells no abandonessin la gàbia col·locada per Madrid. Van constituir un grup terrorista per a treballar a Euskal Herria amb els recursos de l'Estat. Els bascos van intentar dessecar les fonts d'informació que generàvem des d'Euskal Herria. Molts dels quals llavors eren joves avui, majors, segueixen en la presó sense pietat, encara que els temps han canviat radicalment. Al basc se li tallen les ales constantment. Els millors esportistes tanquen les seves portes per a competir amb els millors del món contra els colors bascos... Quina empatia tindrem els bascos amb aquesta Espanya Una i Gran?

Suposem que el president Sánchez fa una aposta estratègica per un estat plurinacional. Suposem que acordem una fase de transició cap a la independència a Euskal Herria. Com les combinaríem?

Espanya només ens produeix sentiments àgils, amargs i salats, sempre lluny dels dolços. Ens tanquem en la gàbia, sense poder agitar lliurement les ales. Volem esmicolar les cadenes amb Madrid, però a curt termini és difícil. És possible fer passos en aquesta direcció? Suposem que enfront de l'Espanya blava, l'Espanya vermella, liderada pel president Pedro Sánchez, vol fer una aposta estratègica amb els quals anomenen perifèria per a formar un Estat plurinacional. Suposem que considerem adequat acordar una fase de transició cap a la independència a Euskal Herria. Com conciliaríem totes dues postures? El federalisme, que ens oferiria el mateix nivell d'autonomia que avui dia, no és suficient. Hauríem d'acudir al model confederal perquè la balança de competències es desequilibri al nostre favor.

Model confederal

La Confederació és el punt de trobada entre estats sobirans per a defensar els mateixos interessos. Per tant, el nostre cas no estaria de ple en aquest concepte, perquè Euskal Herria no és un Estat independent. Però estem molt ansiosos per aquesta independència i com en els pròxims mesos cal començar a negociar amb el president espanyol, estaria bé que mirem a mig-llarg termini. És el temps d'arriscar-se, apostant per fer un salt qualitatiu. Sense presses, però amb fermesa. Demostrant amb fermesa que anem cap a la sobirania.

Seguint el model de la Confederació, d'una banda es definirien qüestions d'àmbit estatal que no serien afectades pel conveni: Institucions de l'Estat (monarquia, senat...), nacionalitat, política exterior, vigilància de fronteres de l'Estat, sistema monetari... D'altra banda, en la determinació de les competències que correspondrien als territoris bascos, reclamaríem íntegrament l'educació, la sanitat, la seguretat, la seguretat social, la política lingüística sobre el basc, la gestió dels drets dels treballadors, la garantia dels drets dels presos, la cultura i l'esport (incloses les seleccions) i les consultes a tota la ciutadania, l'administració de tota mena dels àmbits de la justícia, la cultura i la cura, la justícia i l'esport, etc.

Les quatre províncies del Sud tindríem reconegut el dret d'associació en un únic Estatut d'Autonomia. D'altra banda, en parlar de seguretat, estem parlant que en el nostre territori només hi hauria policia dependent de les institucions basques, i que les casernes de l'exèrcit es derrocarien perquè volem ser un país desmilitaritzat.

Tot l'anterior no ens portaria fins a la independència, però sí fins al portal de la casa independent. Per a finalitzar el procés es realitzaria una consulta popular. Quebeci (1980 i 1995) i Escòcia (2014) van ser reconeguts amb la mateixa legitimitat.

Aquesta és la clau que ens pot obrir la porta de la gàbia i ens permetria volar com a ocell lliure. Difícil accés. El que aconseguirem alguna vegada.

Juan Mari Beloki Kortexarena