Treballar com a periodista en el món de la tortura suposa sortir al carrer diverses vegades amb els budells regirats. I encara sort, perquè en cas contrari un no es preocuparia per si mateix. No, el temps no ens ha acostumat. El dolor de la tortura escoltada o llegida fa 40 anys, 30, 20, 10... al carrer, en els mitjans de comunicació, entre amics, a casa... continua viu en la societat basca. Viu i marginat.
Es diu que des de 2014 no hi ha hagut denúncia de tortures, almenys en temes relacionats amb el conflicte basc. En aquest període, a més, s'ha realitzat per ordre del Govern Basc l'estudi de tortures més detallat a Euskal Herria (2017), encara que només s'han analitzat casos en la CAB. Entre 1960 i 2014 va rebre la notícia de 4.113 denúncies de tortures, 500 de les quals van ser gravades en vídeo i 202 persones van ser sotmeses a un protocol d'Istanbul.
La Fundació Euskal Memòria també ha realitzat el seu estudi (1960-2013): 5.657 casos al País Basc, 693 d'ells a Navarra. En la passada legislatura, el govern d'Uxue Barkos també va ordenar una recerca a Navarra sobre els casos de tortures ocorreguts en 1960-1978: L'informe, que recull un total de 169 denúncies, assenyala Interior. El Govern foral ha reconegut la seva intenció de concloure el treball fins a 2014, però ja han passat dos anys des que es va aprovar la llei. La Xarxa de Torturats de Navarra calcula que hi ha més d'un miler de torturats al país.
Es podria dir, per tant, que alguna cosa s'ha avançat en el coneixement de les víctimes de la tortura: En les recerques encarregades pels dos governs d'Hegoalde, s'ha tingut en compte que unes 4.300 persones, en una certa manera, han estat torturades. Un petit pas en el camí cap al reconeixement, la justícia i la reparació de les víctimes de la tortura, però un gegant per a milers de torturats, perquè en les seves demandes el més important és el reconeixement: Que l'Estat espanyol reconegui que les forces de seguretat al seu servei li van torturar durant dècades, amb impunitat i amb la participació i el suport d'una àmplia xarxa estatal. Però, com reconèixer des de Madrid que en la guerra contra la dissidència basca, la tortura va ser una de les armes més indiscriminades i importants?
Heus aquí la paradoxa, almenys en un ampli espai basc on el primer conflicte feia veure la tortura. Ara, en l'època de les recerques, els torturats estan cada vegada més arraconats, com correspon als perdedors en el relat principal. No hi ha plaques per al seu crit, ni actes d'acolliment en assemblees legislatives, presidències, diputacions o sales municipals, ni tan sols al carrer... semblaria que el remolí de la memòria ha devorat la tortura per sempre, de tant en tant . On està Mikel? fins que la va sacsejar. Afortunadament –és vistós i retocat– i per desgràcia –mai es pot obviar–, són torturats en la primera línia de la seva lluita, especialment a Navarra. El seu crit és cada vegada més fort, el necessiten: "Investigar la tortura". Però no sé si se'ls escolta en la societat i, sens dubte, això sí és preocupant.