Els que portem molt temps buscant casa en lloguer sabem que el mercat dels habitatges és un monstre. La corrupció i la immoralitat no tenen límits. Amb un sou d'uns mil euros, avui dia és un treball impossible si vols viure només, i també és un treball estressant i descoratjador que et pot portar directament a la llar.

Som milers els sol·licitants i el Govern de Navarra respon ocasionalment a la promoció d'unes poques cases i milers de persones queden fora. L'article 47 de la Constitució Espanyola no serveix de res, va ser elaborat per les elits i professionals de la indústria política per a satisfer els interessos financers dels quals mouen i mouen els fils del sistema d'habitatges: bancs, grans constructores, plataformes web immobiliàries. En la nova Llei d'Habitatge aquestes estructures també estan intactes. Ningú els fa front.

I el sistema continua pel collaret: un mercat profundament inflamat i aberrant en el qual hem trobat irracionalitat, intimidació, abús del sou precari i tot tipus d'abusos en la cerca ràpida d'un preu raonable. Per exemple, els agents immobiliaris que et diuen "pas la llei pels testicles", les condicions i fiances abusives, i els propietaris que fan xantatge a possibles inquilins, així com les persones que aprofiten les ajudes socials per a llogar l'habitatge que se'ls dona als inquilins (Emantzipa i David), precisament perquè no poden viure a preus de mercat i volen cobrar aquestes ajudes de forma encoberta o fraudulenta.

És un mercat vergonyós, voltor i pervers. Moltes persones de classe mitjana, propietàries d'un segon habitatge, argumenten que els bancs els han disparat les hipoteques i han de "pujar" el lloguer. I és que, com uns pocs juguen injustament en un nivell molt alt (bancs, immobiliàries, plataformes publicitàries, empreses del sector de la construcció...), la resta també el fan en un nivell més baix, i, finalment, tots incideixen en la precarietat dels qui busquem habitatges en lloguer.

No podem desenvolupar-nos lliurement com a persones i viure de manera independent, i a més hem de compartir pes a preus excessius i forçats. És sospitós que la patronal CEOE s'hagi avançat a la iniciativa de pujar els salaris, salaris amb els quals, per descomptat, no es pot viure ara mateix en un mercat extraordinàriament inflamat en tota mena de productes. És vergonyós que en el segle XXI les persones no puguin viure pel nostre compte amb salaris i sense drets reals a l'habitatge.

Crec que és necessària una nova mobilització social a favor del dret a l'habitatge real. Cal fer veure i reivindicar que centenars de milers de sol·licitants s'han quedat fora de l'adjudicació d'aquests pocs pisos promoguts per Nasuvinsa. Al meu entendre, els sindicats i les organitzacions obreres tendeixen a sumar-se a la ideologia de la “classe mitjana”, que no està sent una mentalitat solidària, sinó un seguidor de banquers, empreses immobiliàries i mercat d'empreses de construcció. I això només pot ser llast, que pot frenar l'impuls que provoquen el Sindicat Socialista d'Habitatge i la resta de grups socials, que toquen directament en el centre del capitalisme immobiliari.

Hem d'animar i animar als governs al fet que exerceixin amb dignitat el nostre dret a viure en una casa, a construir habitatges socials suficients per a atendre la demanda real existent, a nacionalitzar els pisos buits si fos necessari, o a posar en el seu lloc als qui realment mouen els fils del mercat. Els falsos discursos o els "ocults socials" ficticis no són suficients; és necessària una política sòlida que faci efectiu el dret fonamental a l'habitatge. Que tinguin en compte el dret fonamental a viure i respirar d'una vegada per sempre, i que l'habitatge no sigui la major presó social actual que ens uneix a curt termini, on ningú gaudeix realment del dret a la vida, perquè uns pocs encarceleros controlen les nostres vides a nivell social i amb ànim de lucre.

Bitor Abarzuza Fontellas