El 18 d'abril de 1975 van estar a Bonn Felipe González, Nicolás Redondo i Carlos Pardo, del PSOE, i del partit socialdemòcrata de l'Alemanya Federal (Sozialdemokratische Partei Deutschlands; SPD), el més famós, Willy Brandt (Antonio Muñoz Sánchez: L'alemany amic. RBA. Barcelona. 2012). Felipe González els va convèncer perquè la seva visió de la transició anava en línia amb l'estratègia dels alemanys socialdemòcrates i van decidir donar tres tipus d'ajuda: econòmica (pagament d'alliberats, de locals; suport important), pedagògica (cursos per a educar quadres) i diplomàtica (influint en el Govern espanyol i en la Internacional Socialista a favor del PSOE). El PSOE va passar, en gran manera, de ser testimonial en 1975, en dos anys, en les eleccions del 15 de juny de 1977, a ser el principal partit de l'oposició –el PSOE el 29% dels vots i el PCE el 9%–.

El partit socialdemòcrata de l'Alemanya Federal va rebutjar el marxisme en 1959 i en la dècada dels 60, igual que al dels estats comunistes d'Orient a la dictadura del Sud d'Europa –Grècia, Portugal, Espanya–, va abandonar l'oposició radical i va posar en marxa una política d'acostament, i com era el líder de la Internacional Socialista Europea occidental, les seves estratègies tenien un pes important en els governs comunistes i fins i tot en les dictadures.

Els vells militants del PSOE vivien a Tolosa, a Occitània, després de perdre la guerra contra la rebel·lió de Franco. El seu cap era Rodolfo Llopis i al principi es va relacionar amb ell l'SPD, però en adonar-se que el seu únic objectiu era derrocar a Franco, els socialdemòcrates alemanys van prendre distància i es van acostar al PSI-PSP del professor tendre Galván. En 1972, quan Felipe González i Alfonso Guerra van rebutjar a Llopis i als seus companyons, el partit socialdemòcrata en un principi no els va fer molt de cas, però quan la Revolució dels Clavells d'abril de 1974 a Portugal es va dirigir a l'esquerra, abandonant al general Spemen, sent el Partit Comunista de Portugal el gran partit socialista d'abril de 1975, van començar el seu suport. L'objectiu dels alemanys socialdemòcrates d'acabar amb la força del Partit Comunista en les dictadures del Sud d'Europa i promoure els partits socialdemòcrates. Recordem que estaven en la Guerra Freda i que Alemanya estava dividida en dues. Com va convèncer Felipe González als líders del SPD?

En poques paraules, González els va dir que la situació a Espanya i la de Portugal eren dues: La situació sociopolítica d'Espanya era estable, l'economia espanyola era forta i l'exèrcit lleial a l'a el govern. Els van dir que, després de la mort de Franco, no es produiria una revolució i que ells tampoc estaven disposats a revoltes, és a dir, a un fi sobtat de la dictadura que rebutjaven. El seu desig era que el govern de la monarquia fos el que desmuntés el règim de Franco i construís, juntament amb l'oposició, la democràcia burgesa centralista a Espanya. Respecte als comunistes, els van dir que el PCE era el principal partit rival i que calia derrotar-ho en la transició, i que la consolidació de les estructures del seu partit anava a afeblir al partit de Santiago Carrillo. Havien de ser hegemònics a l'esquerra. Els comunistes tenien més de 100 alliberats, i ells només tenien dos. També calia reforçar a UGT per a afeblir a CCOO i aconseguir l'hegemonia sindical.

La impressió que va transmetre als alemanys socialdemòcrates va ser, fonamentalment, la que era un home nacionalista –van encertar de ple–, lliure de tot dogmatisme i no marxista, i que es deia atreviment unir a l'esquerra espanyola, la qual cosa, com en 1936, conduiria a la polarització. González tampoc es referia a les mobilitzacions al carrer, sinó que la seva intenció era aconseguir una posició privilegiada en l'oposició, per sobre de tot, des dels partits polítics fins a la democràcia burgesa i evitar que la pressió social recorregués a la radicalització. Els alemanys socialdemòcrates havien d'ajudar en diners, en educació i en diplomàcia perquè el PSOE tingués un Comitè Executiu fort, perquè no els fonaments en el partit, sinó els caps, i negociés la transició amb el govern de la monarquia.

I com sabem, el PSOE de Felipe González també va aconseguir els seus objectius. Per aquestes raons, va rebutjar la Junta Democràtica, que creia que depenia dels comunistes, i va crear la Plataforma. M'agradaria insistir en les línies generals de la comunicació entre els alemanys socialdemòcrates i els espanyols de 1975 a 1977: L'objectiu del PSOE no va ser unir, enfortir i mobilitzar a la societat per a derrocar el franquisme i construir una nova república amb bases democràtiques, sinó donar suport a la reforma del rei Joan Carles, proposta per Franco. Per a començar, van declarar al seu principal rival, el PCE i Carrillo, –em recorda a una altra escala, en l'eix nacional, el PNB i l'esquerra abertzale–, i van fer costat als reformistes franquistes contra l'exèrcit i contra els franquistes derrotats. En això els va resultar decisiu el triple suport del poderós partit socialdemòcrata alemany SPD: econòmic, pedagògic i diplomàtic.

En el següent article, la importància de les eleccions de 1977.