Diuen que es pentinen les bruixes... Però què fan amb la pinta, polir o allisar el pèl? Per a tots dos la Pinta de Bruixa (Dipsacus fullonum) és d'alagala. Allisar el pèl de dalt a baix, aixecar-lo de baix a dalt. La pinta autèntica és la fruita seca de la pinta de bruixa. Es tracta d'un card, un dels cards més grans i robustos, i el seu fruit ha estat utilitzat per a cardar, polir o esponjar. D'aquí el cognom Fullonum vol dir el dels cardenals. Tota la planta és espinosa, però així és el conjunt de flors que té en l'extrem de les tiges llargues. A la planta també se li ha anomenat arç, i al lloc on aquest card és abundant se l'ha denominat elordi. Encara s'usa, sobretot per a cardar la llana, ja que les crineres de la pinta de bruixa creen una cambra en fibres de pèl, una estufa o una manta per a mantenir la calor. Mai s'ha inventat una màquina capaç de fer aquest magnífic envaniment, si no es pregunta als britànics que en matèria de llana són els més blancs dels poltres, com diu Archibald William Smith en la seva edició de 1963 A Gardener’s Book of Plant Names (Llibre de noms de plantes per a vegetarià).

Kardaberatx, astacartas, arbustos, gardantx, gardantxuri, card, astrakales, etc... són molts els noms que té aquest card. El nom de kardu prové de la llengua púnica o amazígnea a través del pont de la llatina, de la seva arrel de "punxar" en elles. Punxant amb espines el card es defensa. També sap abandonar la simple guarda de si mateix per a atacar: les seves fulles es creuen de dues en dues i estan unides al peu, amb una espècie de mímic o calze que subjecta la tija. En aquest mímic recullen l'aigua de la pluja o la rosada. D'aquí el nom de Dipsacus, que prové de la paraula grega “dipsa” (set). Però no sols té set d'aigua. En l'aigua que acumula s'ofeguen molts insectes. Aparentment, en la història de les plantes és un dels inicis de la via de captura i consum d'insectes i es denomina protocarnívoro a la pinta embruixadora. Diuen que l'aigua que recull és bona per a enfortir el cabell que després pentinarà.

Carlemany obligava a conrear 94 plantes en els territoris del seu mandat a la fi del segle VIII o principis de la URL 0, incloent-hi la pinta embruixadora. És necessari per a cardar els teixits de les arrópatas, però també és coneguda l'herba medicinal. És una herba molt bona per a la cura del darrere d'egua, tan abundant en aquells temps i no fa molt temps. Es cou l'arrel amb vi, la tritura fins que pren forma de cera i es cura les esquerdes i les fístules, posades en emplastro o emplastro, així com les ferides. Així mateix, Andrés de Laguna, metge espanyol del papa Julio III, descriu una bella manera d'orinar amb facilitat. Diu: en cada llavor madura del cap de la pinta de bruixa viu un cuc o nematode (Ditylenchus dipsaci). Agafar-los i penetrar vius pel penis. François-Joseph Cazin, metge i gran promotor de la fitoteràpia, va escriure en 1850 sobre aquest mateix nematode, dient que ell agafava alguns per a llevar-li el mal de queixal i mastegava enfront d'ell.