La proximitat permet gaudir de cançons i d'artistes. Escoltar per què i per a què ha fet el salt de la distorsió i la fricció a la intimitat és tan interessant com la cançó. De fet, el balmasedano Berganza compta amb una rica trajectòria vinculada a l'hardcore a la seva esquena; ha militat en grups com Estricalla, Hartzak Blues Band, Odolaz Blai o Hil Aia, entre altres.
Són cançons lentes, sense massa complexitat harmònica i senzilles en les reparacions. Sembla que busca crear atmosfera adaptant i fragmentant les lletres a les melodies, prenent temps per a respirar, quan sigui necessari. I no surt de to. Ha presentat tranquil·lament els seus set temes, dedicant temps a la guitarra i a la veu, pujant en el que fa falta, però sense trencar massa.
En la tradició britànica, es diu que ensenyen a parlar en l'acadèmia i a fer presentacions en púlpit. Als bascos no, pel que sembla. I en aquestes sessions la majoria dels artistes demanen perdó als seus seguidors, perquè no saben què respondre, o perquè no estan acostumats, o perquè tenen vergonya. Però l'artista crea una gran complicitat amb les seves respostes i reflexions, com amb les cançons. I gràcies a això, es poden veure més d'un somriure en els Marrums Culturals, fent especial totes les sessions.
Berganza ha triat per al programa les seves cançons més rodones i ens ha posat dolça i pensatiu: “És difícil explicar per què, però ho faig amb freqüència”. Lletres fosques “la majoria mirant al passat”, però no especialment pessimistes. També ha reconegut que a vegades no sap per què escriu aquestes coses. I ull a això, de fet, no sempre hi ha un pla per a crear cançons. Les cançons arriben moltes vegades i “no tens per què estar d'acord amb les teves cançons”, com deia un gran amic.
M'he recordat d'Options de David Bazan quan ha tocat Akordatz i, amb sorpresa, ens ha ofert el seu increïble Strange Negotiations –jo he despertat la cançó i encara no m'avorreix–. I sí, la guitarra és semblant a Eddie Vedder i cus melodies com Bazan, plenes d'ànima.
A pesar que ha estat un programa íntim i aplaudible, no es pot comptar a més de vint persones en la societat. Fa unes setmanes, vam tenir un concert de Physis Versus Nomos en el Kafe Antzokia de Donostia, i més d'un amic va preguntar, “no hi ha venda anticipada? Però sense entrades no ens quedarem”. No vaig poder contenir la sorpresa. Com pot esperar algú això d'un petit grup com el nostre? La resposta no és tan difícil.
Encara que s'organitzen molts concerts, són pocs els que es comparteixen en els mitjans de comunicació i en les xarxes socials digitals, i fins que es cansen de compartir-los –encara sort que els stories només duren 24 hores–. I el que veiem sempre són els de La Polla Rècords que omplen dues vegades el BEC, i Berri txarrak dues vegades el Navarresa Sorra i Gatibu i Hertzainak. Però l'escena a Euskal Herria és molt més gran. Per a deixar de ser una excepció posar el cartell sold out, hauríem d'anar a més concerts.