argia.eus
INPRIMATU
Solastalgia i nostàlgia
  • El solastagi és una paraula creada pel filòsof Glenn Albrecht per a referir-se a la crisi existencial que produeix la deterioració de la naturalesa. Resultat de la combinació confort dolor. Diuen que la solastalgia fa més fàcil el niu en qui està en contacte directe amb la naturalesa. Però en el primer cop em va venir a la ment la conversa amb el dolor. També s'assembla a la nostàlgia, però això és anar mirant al retrovisor. Vivim junts.
Josebe Blanco Alvarez 2023ko uztailaren 05

Nostàlgia en l'Alt Degui. Començant pel trekuzco, on les torres i cables de les línies d'alta tensió. En absència de boira, l'autopista Beasain-Durango destaca sobre les muntanyes extretes. En paral·lel, el camí del TAV posa de manifest el deixant del sagnat de la muntanya. En el mateix vessant, a distància, pedrera i en la paral·lela eucaliptus. A baix, en el forat, Antzuola.

Solastalgia a la comarca de l'Urola. De camí a casa tinc la brúixola Izarraitz; estic plorant al costat d'Izazpi, Oleta i Samiño, perquè escolten les veus en pocs caserius, tots per por. Quan la costa per sota de Kostarratzu es dirigeix a la dreta, m'apareix Aralar lluny, entre Pagotxeta i Irimo, com en el podi, orada, secundària i terciària.

I, pel que sembla, el dosatge de la destrucció es basa en una escalada trista: els daurats són intangibles –de moment–, els segons segons la conveniència política i els enterraments per al terciari són sacrificables.

Els habitants de paisatges humils, paradisos durant la pandèmia, ens han condemnat a conversar cada dia amb dolor i dolor amb els paratges que ens formen. Perquè, per decisió d'uns i per complicitat d'uns altres, els paisatges que ens fan deixaran de ser el que són.

Duel en les ribes. Perquè no podrem tornar a la deu que ens alimenta. Perquè han condemnat als camps a un negre etern, prohibint el canvi de color de temporada. Perquè no podem somiar amb el futur que es percep en les sitges de les muntanyes.

I no es pot anar a més. Com és que deixin d'estar? Mentre la majoria viu en un immens polígon industrial, uns pocs tindran un paradís llunyà per a alimentar l'instint que fa la persona en el món.

Sembla un assumpte poètic, però què hi ha més carnal que la poesia? Què, més real que els paisatges que ens fan les persones? Què som només reflex? Qui determinarà en el balanç megavatt el sentit de ser persona i el nombre de megavats que li correspon tenir un lloc en el món?

Aquest sentit ens porta precisament a defensar el nostre lloc. Tenim la força que tanca la solastalgia per a no ofegar-nos en l'abraçada de la nostàlgia.