En un article realitzat recentment pel periodista Mikel Asurmendi, vaig llegir un bell resum del llibre La victòria de les pantalles, recentment publicat pel filòsof Iñigo Martínez Peña. Amb curiositat vaig aconseguir el llibre a tota velocitat, perquè em va semblar que seria tan profund com sucós.

Quan llegia les pàgines inicials, estava assaborint la paraula ciberpolítica escrita per l'escriptor, em venen al capdavant imatges de les aparicions d'enèsima precampanya dels polítics el cap de setmana.

Aquest cap de setmana, com és habitual, representants dels partits polítics d'Hego Euskal Herria van celebrar sengles actes polítics. Amb l'ajuda de la reflexió d'Iñigo, i veient el vist, em vaig adonar que aquests actes polítics són actes virtuals. Prova d'això és l'actitud dels polítics assistents a realitzar selfies mutus, somrients mirant les cambres dels mitjans de comunicació, en sessions sense oïdors reals, tan sols sis membres per acte.

Des de fa temps, en l'estreta agenda dels polítics s'ha convertit en obligatori aconseguir vint segons en televisió. Si no s'aconsegueixen tots els dies aquests segons d'or, és una catàstrofe, segons els responsables de comunicació d'aquests aspectes. No importa el missatge que s'emeti, no importa que es digui el mateix lema per onzena vegada o que es llanci un nou argument en contra del missatge del dia anterior, l'objectiu, la imatge: somrient, simpàtic, elegant, enfadat, responsable, alegre, preocupat... segons el dia, però en la pantalla.

Els partits polítics no són moviments de masses antics. Fa tres dècades, en els batzokis, en els soterranis dels Bars del Poble, en els Alkartexes, a les Cases del Pobles, en les Associacions de Veïns, es reunien centenars de persones cada mes. Perquè, sovint, l'obertura d'una nova seu era la demostració de força més preuada dels partits polítics.

Era necessari conèixer de primera mà informes, propostes, itineraris estratègics. Tot tipus de treballs eren útils: fotocopiar, posar cartells, emplenar els sobres, seguir el debat en el poteo, portar la proposta de vaga a l'assemblea del centre de treball... els partits polítics necessitaven no sols la quota dels militants, sinó també el seu treball voluntari i el seu suport. En Ciberpolítica no és així.

El PSE va constatar fa temps que hi havia guanyar eleccions amb un partit sense militància, un dels pioners: Odón Elorza. Des que Xabier Arzallus li regalés per primera vegada l'alcaldia, va ser l'antecedent del polític selfie Odón. Tots els dies en la premsa: amb la gavardina a la mà a crits, tocant el tambor, corrent amb Borrel a la platja de la Zurriola en la riallada, pensant en l'òpera al Kursaal, en el Zinemaldia... Qualsevol excusa era bona per a aconseguir una fotografia d'or. Quina ganga!

A poc a poc es va anar estenent aquest tipus d'activitats. Per a aconseguir la imatge més atractiva s'imposa la competència mediàtica, mentre es buiden les seus i locals dels partits polítics. A poc a poc la necessitat de militants va anar afeblint-se. La quota de militants va ser substituïda per les subvencions que concedeix el propi sistema electoral. Les empreses de publicitat es van fer càrrec de les campanyes electorals. Un alliberat que té la capacitat de dispersar davant un ordinador una gran quantitat de "pollets" ha substituït a militants acostumats a moure's pels carrers, barris i tallers. En aquests casos, paradigmàtic, va ser Podem, un grup polític que va estendre també la militància virtual. Una estructura virtual tan feble com una piràmide de cartes, però un nou comportament que ha atret conseqüències permanents.

L'any de la pandèmia va ser, al meu entendre, un dels punts d'inflexió. Durant aquests mesos polítics professionals van començar amb força una política de selfie. Estant tots tancats a casa, va continuar l'agenda política sense reunions, sense assemblees, sense debats. Les compareixences, les propostes, les ordres s'emetien des de les televisions, i no va ocórrer res, es va normalitzar, es va aprovar i es consolida quan es va aprovar.

En l'actualitat a penes hi ha militància activa.

D'acord, la nostra és una societat antiquada; per descomptat, volem pensar que la càrrega de dècades ens ha permès descansar; el lema de la Paciència Estratègica es pot considerar com a permís per a descansar. Hi ha moltes raons, però quina és la principal? La política de selfie és un escenari postdemocràtic portat pels polítics o la política de selfie és el "confort" que els ciutadans hem portat, acceptat i interioritzat?

La ciberpolítica ha arribat a nosaltres, la "victòria de les pantalles", la política de selfies.

Patxi Azparren, Llicenciat en Antropologia Social i Cultural