L'escola pública és un instrument indispensable per a garantir els drets fonamentals de tota la ciutadania. Es tracta d'una estructura que s'ha anat construint entre tots i per a tots, per a promoure una societat més cohesionada i la igualtat d'oportunitats entre la ciutadania. L'escola pública va venir per a superar el model d'escola excloent dels qui volien diferenciar-se per raons ideològiques o socioeconòmiques. Per això l'educació privada és anacrònica, obsoleta i el principal obstacle per a una societat justa i plural que volem construir.
En aquest sentit, ens produeix inquietud la dialèctica que s'ha desenvolupat en tots els àmbits de Steilas i que, desgraciadament, també s'ha recuperat en alguns sectors de l'esquerra. L'escola pública ens comportem sovint com una xarxa més, la situem com a xarxes de propietat privada. Però el nostre sistema educatiu no està format per diferents xarxes. Els centres privats viuen en una simbiosi aliena a l'escola pública: cadascun defensa el seu per sobre del benestar de tots, buscant l'homogeneïtat en comptes de promoure la diversitat, en la competència de captació de clients i, sobre la base de les polítiques de màrqueting, en la competència. Excloents, per tant, radicalment. Tots ells es nodreixen a més de diners públics, com el finançament que rep l'escola pública.
"Ens produeix inquietud la dialèctica que s'ha desenvolupat en tots els àmbits de Steilas i que, desgraciadament, s'ha reforçat en alguns sectors de l'esquerra. L'escola pública ens comportem sovint com una xarxa més, la situem com a xarxes de propietat privada"
Hem volgut partir d'aquesta reflexió perquè ens sembla que aquesta dialèctica que tenim molt interioritzada al nostre poble ha portat a l'escola pública a aquesta situació. Per exemple, la confusió generada pel COVID19 ha tornat a posar de manifest l'actuació i les prioritats del Departament d'Educació. L'autonomia dels centres ha estat el “instrument” que ha utilitzat el PNB per a desfer-se de les responsabilitats que corresponen al Departament d'Educació i deixar-les en mans dels treballadors de les escoles. Per a tots els centres amb necessitats i objectius diferents, tant públics com privats, ha utilitzat la mateixa recepta, deixant orfe una vegada més a l'escola pública. Es tracta d'una autonomia que té com a objectiu eliminar la responsabilitat i desregular el sistema educatiu i que té com a objectiu augmentar la segregació i privatitzar el sistema. Aquestes són les prioritats del PNB i del PSE.
En aquest context, els treballadors han tornat a donar una resposta exemplar. Han demostrat capacitat, entusiasme i compromís per a treballar pel dret a l'educació i la salut de nens i joves. Només els treballadors coneixen la càrrega de treball anual, especialment en aquests temps. Només ells saben el que estan sofrint i el que està passant dia a dia en cada escola per l'actitud irresponsable i lamentable del PNB. Per això, la vaga s'ha dut a terme. El professorat, els educadors d'Haurreskolak, els Especialistes de Suport Educatiu i els fisioterapeutes, el personal de cuina i neteja... tenen dret a negociar les seves condicions laborals. El conseller Bildarratz té un treball immens i difícil. L'herència de Cristina Uriarte no és gens tendra
La prioritat del recentment constituït Govern del PNB i del PSE és aprovar una nova llei d'educació que barregi l'educació pública en aquesta dialèctica neoliberal, com si d'una altra xarxa es tractés. Tots som serveis públics, i l'Administració garantirà el dret a l'educació a través dels centres educatius, tant públics com concertats. Aquest punt de partida és el desmantellament de l'escola pública, la retallada més forta que es pot fer, la privatització de l'educació. No obstant això, es preveu que el Govern d'Urkullu també vulgui imposar les retallades habituals en els pressupostos generals de l'Estat. Gràcies a la col·laboració dels qui creem en un altre model educatiu, ens enfrontem a la LOMCE, a Heziberri, punt de partida de la Llei d'Educació, i a les retallades. Seguirem obstinats a buscar la negociació, el diàleg i els consensos en diferents àmbits. Per això, els que som anti-tot per a Ortuzar, utilitzarem nostra anti-daca per l'educació, la sanitat i les cures públiques, per una societat més justa i unes condicions de treball dignes: la col·laboració i la mobilització entre els agents. Aquí tenim l'antídot dels anti-tots.
Finalment, volem tendir la mà a Jokin Bildarratz per a l'acord i el consens. Un punt de partida, únic: que l'escola pública no sigui “una altra”, que es cuidi de manera especial dels centres públics, així com de les seves famílies i treballadors. Perquè, a més de gestionar l'escola pública, correspon a la Consellera d'Educació vetllar per ella. Comencem.