He sentit dir que les millors llàgrimes són les que veuen els aeroports. Però suposo que es tractava d'altres llàgrimes el que va dir, i no com jo he vist durant aquestes vacances.

Durant diverses hores, les llàgrimes van dominar l'aeroport de Munic, llàgrimes d'indignació, llàgrimes de fatiga i també llàgrimes d'impotència. El retard d'alguns vols va provocar que centenars de persones perdessin les seves connexions i es quedessin en l'aeroport, sense poder arribar a la seva destinació (vacances), la qual cosa va provocar el caos.

Mentre els crits se succeïen, desenes de persones vagaven sense rumb per a creure que algú anava a resoldre l'assumpte immediatament. Els afectats s'ajudaven mútuament, amb un solo enemic en el blanc. Uns per problemes de llenguatge i altres per no poder calmar els nervis, però tots estaven arruïnats. Hotels, autobusos, lloguer de cotxes, sortides i tours, tot perdut. Potser, perdre el que té un cost econòmic és el mínim, perquè el que ningú ens retorna és el temps. Tant el temps transcorregut en la preparació de les vacances com el perdut entre queixes i reclamacions en l'aeroport.

De totes maneres, per raons i danys, la qual cosa més m'ha cridat l'atenció ha estat veure amb quina facilitat la gent pot arribar a situacions extremes, quan es tracta del benestar d'un mateix.

És clar que portem mesos organitzant aquestes vacances, a l'espera que arribi l'últim dia de treball i que hem fet un esforç econòmic. I, per descomptat, defensaré que l'oci i el descans han de ser un dret per a totes les persones. Però tal vegada aquestes hores mortes en l'aeroport serveixen com a punt de sortida a la reflexió, si no sabem relativitzar els problemes, que en definitiva no és més que un problema dels privilegiats del primer món.

Naiara Perez