Què era Districte 14 i què treballàveu allí?

Districte 14 va ser un col·lectiu de joves nascuts a l'empara de la vaga general de novembre de 2012 i l'ocupació d'un centre social en el barri de Salamanquesa. Entre els seus objectius es trobaven l'organització de la joventut treballadora del barri, la coordinació i organització amb la resta de col·lectius juvenils a nivell de barri, així com accions de conscienciació i d'assenyalament de problemes com ara desnonaments, violència de gènere, anticapitalisme, cases d'apostes, antifeixisme, antiracisme, homofòbia, etc.

Quantes infiltracions policials heu sofert en els últims anys?

En directe, i que avui sabem, dos. Una entre 2014 i 2021 i després el seu "relleu", entre 2020 i 2022.

Què destacaríeu d'aquestes infiltracions? Per exemple, sobre la manera d'actuar dels talps i la seva labor d'infiltració.

Una de les coses que sempre destaquem és la de les "línies vermelles". És a dir, nosaltres, com a militants, sempre hem pensat que hi havia uns límits, que automàticament descartaven la possibilitat que hi hagués un infiltrat. Per exemple: tenir un DNI físic real, mantenir relacions sexuals afectives amb els militants, conèixer a la família reial, treballar amb el contracte, visitar la casa... Totes aquestes "línies vermelles" han estat superades tant en el nostre cas com en altres casos que fins ara s'han posat de manifest.

Cal destacar, a més, que en aquests casos es poden observar models comuns (actitud amable i fugida de polèmiques, coneixements polítics molt baixos, perfil militant molt actiu, sobretot referent al treball " brut" relacionat amb la logística, etc.), però que cadascun tenia les seves pròpies particularitats per a adaptar el perfil, la història, etc.

Les infiltracions sofertes pel col·lectiu Districte 14 no han estat les úniques que s'han publicat en els últims anys.

És cert. S'han donat dos casos a Barcelona (José Ignacio i Dani), un a Girona (María), un a València (Ramón) i altres dos a Madrid (Lucía i Mavi). Segurament no seran les úniques, i hem d'estar preparats perquè surtin més. Una de les coses que recomanem a tota la militància és llegir els articles publicats sobre cada cas, perquè hi ha molts detalls i models comuns que poden servir per a detectar més casos. Encara que la nostra intenció és fugir de la paranoia, és important fixar-nos en tot això.

En la majoria dels casos estem en contacte, tant per a ajudar com per a tirar endavant un treball que pot servir a la militància per a gestionar casos de futur, tant en l'àmbit emocional com en el polític.

Quin paper juguen les infiltracions i aquest tipus de mecanismes de control i persecució?

Creiem que l'objectiu principal és aconseguir informació: com funcionem a nivell intern, quins militants estan més actius, amb quines organitzacions i com ens relacionem, etc. Precisament, una de les informacions recentment publicades és que els infiltrats rebien en alguns casos mostres biològiques de militants, sobretot dels que van arribar a conviure i a mantenir relacions sexuals afectives.

De la mateixa manera, encara que de manera indirecta, aconsegueixen generar por, paranoia, desconfiança i inseguretat en les organitzacions i entre els militants. En definitiva: control, repressió, recollida d'informació, etc.

Davant els casos d'infiltració publicats, quin ha estat la resposta?

A nivell institucional, les reaccions dels partits polítics progressistes a l'esquerra del PSOE han estat les esperades: la hipocresia, els missatges buits i els intents d'utilitzar els casos en la seva estratègia institucional.

Per posar exemples concrets, Podem ha mostrat la seva "indignació", però no ha fet "autocrítica" ni "res" en relació al fet que en alguns anys d'infiltració policial formés part del Govern.

Sumar, per part d'Esquerra Unida i Bildu, s'ha intentat utilitzar aquests casos per a treure rèdits electorals i polítics, i en cap cas s'han acostat als col·lectius afectats per a oferir-los ajuda, com a manera de compensar el suport als governs que promouen infiltracions.

Per part del Govern i del PSOE, el que s'esperava és el silenci en general, i donar suport a aquestes pràctiques i a la Policia en les poques ocasions en les quals s'ha parlat públicament del tema.

Fora del món institucional, és cert que les expressions de solidaritat han estat moltes i estem molt agraïts, encara que, lamentablement, no ha estat així en tots els nostres entorns militants.

Creiem que encara falta molt per aprendre i assimilar sobre aquest tipus de repressió, tant en el que afecta les organitzacions en general, com en el que afecta els militants en particular i de manera més directa. I també quant a la seva gestió, tant abans com durant i després.

Quins ensenyaments heu tret vosaltres i quins ensenyaments hauria de treure tot moviment i militant revolucionari?

Gairebé necessitaríem un llibre per a respondre a aquesta pregunta, però com a pinzellada:

• Reconeixement de les infiltracions policials com a pràctiques repressives de l'estat.
• Acceptar que aquestes coses han succeït, estan succeint i continuaran succeint.
• És fonamental treure a la llum les infiltracions, sobretot per una qüestió de seguretat.
• A mesura que s'extreuen els casos, s'observen patrons comuns que serveixen per a crear eines i mecanismes de prevenció i recerca. És una tasca militant imprescindible transmetre tot el que aprenem d'això a les generacions que venen de darrere.
• Fer peticions o exigències a l'Estat perquè "s'acabin" aquestes pràctiques és inútil: no deixaran de fer alguna cosa que els beneficiï.
• La militància té la capacitat i el deure de gestionar i investigar aquests casos. De fet, si ara estem més al dia d'aquestes pràctiques, no ha estat pels aspectes institucionals de sempre que s'intenten posar medalles; sinó pel treball militant de molts membres en les ombres.
• Fugir del paper de simples víctimes i convertir-les en subjectes polítics actius.