Hem rebut diversos avisos a través dels mitjans de comunicació i, segurament, no els hem prestat suficient atenció. Ho dic perquè els països i ciutats de tot el món han anunciat retallades en la circulació de vehicles de combustible i en la venda en un futur pròxim, com en 2025 a Noruega, 2030 al Regne Unit, Dinamarca i Holanda o en 2040 a Espanya i França. Així mateix, les grans marques d'automòbils que han anunciat que deixaran de vendre aquest tipus de vehicles i que només produiran vehicles elèctrics: HONDA, Renault, Ford o Volvo.

I mentrestant, experts en recursos naturals, com Antonio Turiel, científic que treballa com a investigador del CSIC, han explicat que no tenim el material necessari, ni un petit percentatge dels vehicles de combustió que produïm en l'actualitat per a produir en versió elèctrica. Així mateix, les empreses petrolieres han deixat d'invertir en noves prospeccions, ja que el preu de l'extracció del petroli romanent no té un mercat en el qual puguin obtenir-lo i, per tant, no té sentit gastar-ho. Pot ser que en breu es faci des del sector públic.

Tenim, per tant, unes indicacions molt significatives i sembla que ens estem acostant al final de l'era del petroli i derivats, que han ofert a la nostra civilització sobre la Terra una capacitat infinita de transformació i moviment. I tampoc podem tenir una alternativa a l'escala, ritme, dimensió o intensitat que tenim amb el petroli. Els cotxes, els camions, els vaixells i els avions utilitzen aquesta font d'energia que es va acabant, i un pot pensar que en pocs mesos podem quedar-nos parats de manera caòtica i perillosa si no ens preparem per a fer-ho de manera escalonada i ordenada.

Així és possible que ens acostem al canvi d'aquest món com el coneixem. No perquè ho desitgem, no perquè el canvi climàtic sigui motiu de preocupació, no perquè tots els països, la indústria, el comerç, etc. hagin assumit de sobte una inquietud social i mediambiental, sinó perquè els líders que tenen un coneixement i una responsabilitat mínima sobre el tema han vist que s'encenen les alarmes. Considero improbable la presa de consciència col·lectiva en les altes instàncies, però considero possible que els qui no estan prenent mesures parlin d'imprudència o inconsciència, sigui per iniciativa pròpia o per paràlisi. Segurament, ja som internats en el camí cap al desconegut.

En aquest context, són molts els escenaris possibles. Els més dramàtics diuen que potser es crida a un nou estat d'alarma a nivell mundial, aquesta vegada per falta de petroli. L'estat d'alarma seria necessari per a decidir l'ús del petroli i per què es pot utilitzar, per exemple, per a aquells usos que no tenen alternatives i que són serveis bàsics, perquè necessiten grans màquines, perquè han de construir coses bàsiques i necessàries, perquè han de transportar menjar o realitzar activitats similars, i per tant són imprescindibles. La pandèmia ens ha donat una mostra del que poden fer els diferents països. També per a decidir quines activitats se'ls ha trobat alternativa i que segurament no formaran part del futur de la nostra vida. Podeu començar a fer la llista: 100% treball presencial, cremat de creuer durant les vacances, volar en general o produir a la Xina.

També tenim exemples de països en crisis abans de l'escassetat de disponibilitat de petroli, que van decidir estratègicament que no podien dependre totalment d'una font d'energia importada i van començar a desenvolupar alternatives per als sectors més dependents: la producció d'energia i la mobilitat. Tal vegada el cas més significatiu és Dinamarca, on la crisi del petroli dels anys 70 va marcar un punt d'inflexió a nivell nacional i avui dia el 80% de la seva energia prové de fonts renovables i és un exemple en el desenvolupament de la infraestructura ciclista i el transport públic. Els països escandinaus i germànics són un referent, no sols a Dinamarca. Cal tenir en compte que la via de la descarbonització no sols és desitjable quan és obligatòria, sinó que té sentit per a millorar l'impacte sobre el canvi climàtic i influir en el consum dels recursos de les economies desenvolupades.

Finalment, si estem en un escenari en el qual el petroli barat s'està acabant, això no sols afecta a la mobilitat, sinó que els seus efectes seran molt més profunds: béns de consum, serveis bàsics, menjar, transport. Avui dia, totes les instàncies públiques i privades tenen la responsabilitat de no prendre mesures a nivell mundial, estatal, regional o municipal. Potser la competència principal la tenen els Estats, perquè d'ells depèn la planificació estratègica de les grans crisis que estan per arribar. Pocs voldran ser els primers a prendre mesures, predir retallades o retallar privilegis. No vivim en una societat que valora els exercicis de responsabilitat. Sempre hi haurà qui vulgui mantenir la vida i alguns podran imposar la seva solució. Necessitarem una classe política amb capacitat de solidaritat i empatia a nivell mundial si volem superar com a espècie l'esgotament del petroli no programat en un escenari temporal d'una dècada com el que ens anuncien.