La meva mare és una dona empoderada maltractada, o més ben dit, en procés d'apoderament. Estadísticament només un percentatge s'oposa a aquest panorama, i és un d'aquests teixits. Ha passat per onze psicòlegs i tots, per unanimitat, deien que el que estava sofrint era un mal tracte dels manuals. No obstant això, els que li envolten mai hem vist un blau contigu als ulls. No hem percebut a cap dona amargada en aparença. Fins i tot diria que el que ha demostrat ha estat el contrari, malgrat tenir el seu interior destrossat en mil trossos.

He dit que la màquina ha estat en mans de molts psicòlegs, i, per descomptat, altres punts han estat advocats. Amb ells, no obstant això, no ha encertat. Porta gairebé vint anys divorciat legalment però sense separar-se d'aquell marit que li va arrabassar la vida. Primer van ser les negociacions, després van venir les denúncies i els judicis, i després va ser la més injusta en les sentències per a postres. De nou, la revictimització dels manuals.

La mare ja tenia poca fe en el sistema de justícia, i encara que el dolor era el mateix, no va sentir decepció. Per això la mare sempre ha cregut en l'activisme, i aquesta ha estat la seva manera de denunciar les injustícies des de sempre. Fins avui. És a dir, fins que la societat també li ha donat l'esquena. Diria que la meva mare va néixer feminista i, paradoxalment, va quedar atrapada en les xarxes d'un psicòpata maltractador. Continua sent feminista de cor, però ha deixat d'estar darrere de la bandera feminista, perquè en el moment que més l'ha necessitat l'han deixat en el marge. Als excessos del seu principal botxí "Que no!" per exemple, va escriure a la premsa de la comarca, sense donar nom, sense insults ni burles, però denunciant-ho amb respecte. Camuflat entre boniques excuses, va haver de conformar-se amb un "El sentim, però no podem publicar-ho". També va colpejar les portes de l'Ajuntament, demanant-li que cada vegada que el nom d'aquest tipus apareixia en algun assumpte s'encenia un semàfor vermell i s'il·luminés, recordant que darrere hi havia un mal tracte i que la víctima era la correcta. Va remetre l'avís a tots els departaments, Serveis Socials, Policia Municipal, Recaptació de Renda i Tributs, Urbanisme, Obres i Serveis, així com a Convivència i Igualtat, perquè se'ls prestés especial atenció en el cas. Una vegada més, la resposta dels tècnics i polítics: 0.

Això no és una revictimització per masclisme estructural. Això ha estat la resposta d'una societat carregada d'hipocresia. Ens diuen que hem d'aprendre a veure micromasclismes amb Lupa, els que fan de cec enfront del que es veu sense lupa. Encara queda molt camí per recórrer.

Han preferit adoptar una actitud passiva davant una dona que està empoderant-se. No sé què hi ha darrere d'això: por, indiferència, inèrcia masclista. Almenys el feminisme. Paraules barates i accions cares. Moltes vegades he pensat que si la meva mare s'hagués suïcidat o hagués aparegut l'assassinat, la societat donaria una altra resposta. Resposta protegida després d'una pancarta, després d'unes paraules. Però les paraules les porta el vent.