Pandèmia: Una epidèmia, una malaltia que afecta la immensa majoria de la població mundial o d'un territori.

Han estat dies difícils, estranys i llargs els que hem viscut des del 14 de març. Una situació desconeguda, una espècie de malson interminable. De sobte, d'un dia per a un altre, (gairebé) tot es va quedar. La paret de sempre de les nostres cases semblava, sense adonar-se, com les estranyes parets d'una presó. Ens semblava “normal” un nou i invisible virus que va trencar de ple el dia a dia boig i enfeinat.

Encara em serà difícil fer una anàlisi exhaustiva de tot. Però personalment, això em deixa moltes preguntes i massa sospites. Perquè en molt poc temps s'han succeït molts fets que trenquen tota lògica:

El 23 de febrer, dins dels carnestoltes, un de les disfresses estrella va ser el del coronavirus. Moltes persones es van disfressar, entre riallades, d'aquest virus que ja causava milers i milers de morts a la Xina. Eren coses llunyanes i no ens importava… No imaginàvem que aquells acudits i riures aviat es convertissin en un drama o que la por envaís els nostres racons més protegits i més íntims.

Durant els dos primers caps de setmana de març, milers de persones es van congregar en estadis, manifestacions gegants, competicions esportives… Les autoritats van decidir que no podíem sortir de casa (ens van imposar) només una setmana abans de la data… Aquell virus que va causar tanta destrucció a la Xina va ser, pel que sembla, directament a Itàlia i a l'Estat espanyol, com si hagués travessat mig món…

A continuació, aquests mandataris van començar a donar rodes de premsa diària, oferint constantment dades i noves mesures que es contraposaven totalment. No estaven envoltats de metges ni de científics. No era en companyia de militars i de caps d'exèrcit: “Tots som soldats i el rei és el cap de tots, tenim un enemic comú, guanyarem aquesta guerra”… Els carrers, les estacions de tren, els col·legis… ho van buidar tot, però abans d'adonar-nos, ens van omplir tot de militars…

I des del primer moment l'Estat espanyol es va posar marcant el seu ‘segell propi’: la centralització, l'única autoritat, l'aplicació oculta de l'article 155, la geolocalització a través del mòbil, els tons i els discursos que semblaven de la dictadura… Un pas més en l'estratègia de la por: la reducció de drets que ja teníem limitats i la intensificació del control social que ja existia.

La ciutadania no podia sortir de casa, els petits comerços tancats, però les grans fàbriques i corporacions romanien obertes, els hospitals estaven a punt de col·lapsar-se i els sanitaris, sense equip de protecció bàsic, feien el que podien… Es van anar a l'horta i es van prohibir les fires, mentre que en els grans supermercats, sobrecarregats de gent, comencem a buidar les prestatgeries. Es van precintar els parcs infantils i es van evitar abraçades i petons, amb els estancs de venda de tabac oberts com a serveis bàsics.

Desgraciadament, la gent ja havia començat a morir. Molta gent. Especialment les persones majors i en situació d'extrema gravetat sanitària. Els més febles. Una vegada més. Precisament en les zones que tenien majors problemes de sobrepoblació i sistemes de pensions, milers de persones van ser assassinades. Solos, molts fora de casa, sense la companyia de familiars, sense funerals, fent insuportables els moments ja tan durs per als familiars… Milers de morts en l'entorn. Els que no tornin. Els que no hem pogut acomiadar-nos.

D'altra banda, les xifres de contagis i morts es van començar a oferir en tot moment i en tots els llocs, a allargar el confinament cada 15 dies, a bandejar la necessitat que nens i majors sortissin al carrer… I si tot això no bastava, als policies del carrer, als dels balcons se'ls van unir els dels balcons…

Mentrestant, els treballadors de l'hospital i de les residències de majors continuaven en la mateixa situació: sense fer tests i sense els equips de protecció… Els diputats del Congrés, per contra, tenien tests en més d'una ocasió i rebent molts casos positius… En el nostre cas, els treballadors ens deien que des de la dreta basca, l'altaveu lleial de la patronal, havíem d'anar a treballar, perquè l'economia no podia parar… I els metges i infermeres, aplaudios, aplaudios. I com no, enmig de tots aquests problemes, el tema més important i urgent: convocar eleccions al més aviat possible.

En les últimes setmanes hem sentit moltes vegades que la COVID-19 ha tret el millor de les persones. No diré que no sigui així, perquè és veritat que hi ha persones que ho tenien tot i que han donat més, mostrant una actitud realment exemplar. Però tampoc podem negar que, davant la mateixa situació, ens ha tocat veure el pitjor de moltes persones, sofrir-ho.

Així que el present és molt preocupant, però em preocupa més el futur. Les UTE, l'atur, el tancament d'empreses i petits comerços, la crisi econòmica mundial… Les desigualtats socials creixeran i les de sempre sofriran les conseqüències. Enfront d'això, alguns somien que el futur sigui igual al passat, però jo diria que el futur serà encara pitjor que el passat.

En definitiva, aquesta pandèmia invisible, coneguda com a COVID-19, ha posat de manifest (i accelerat) pandèmies més profundes que estaven ocultes en la societat. I per a ells la cerca de la vacuna sembla molt difícil.