Els mascles solen ser més grans que les femelles (sempre menors de 13 cm) i tenen més cap que el cos. Les femelles tenen sovint dues ratlles blanques a banda i banda de l'esquena. D'aquí el seu nom científic: bilineata, perquè té dues línies.

El llangardaix verd es troba sovint en zones de prada. Generalment en la zona denominada ecotò. És a dir, en el límit de dos hàbitats diferents: el mur i el prat, el bosc i el prat, el bosc i el mur... perquè és tan important que hi hagi llocs adequats per a prendre i protegir el sol.

L'existència d'aquestes zones residencials també influiria en la fama del llangardaix. De fet, la gent que ha viscut als voltants dels caserius, o prop de les zones rurals, coneix ràpidament aquest bell rèptil. Però per a la seva desgràcia no totes les fames són bones, i al llangardaix li ha tocat el costat dolent de la fama…

Bernardo Atxaga, quan va escriure Obabakoa, parlava que el llangardaix entrava per l'oïda si es quedava tombat en la prada, deixant a la persona tontuosa per sempre, menjant el seu cervell. No obstant això, en molts pobles, la salsa ha estat famosa com a fina. Diuen que el llangardaix salta al front i que no es deixa anar fins a tocar les campanes de set pobles. Per això molta gent té por al llangardaix. Per això, i per la seva proximitat a l'escurçó, que en alguns pobles es diu que allí on està el llangardaix hi ha escurçó. No podem ocultar que tenen un hàbitat similar, però un no té per què portar a l'altre, per la qual cosa tampoc pot dir que sigui del tot cert. Per descomptat, el llangardaix no té verí, però s'ha estès boca a boca que el dentat del llangardaix és pitjor que el de la serp. No té, per tant, un treball pobre que pretengui desmentir tots ells.

Però si algun dels llangardaixos verds va ser famós va ser el llangardaix verd d'Hernani. En 1913, un jove britànic anomenat Edouard Britten va recórrer Hernani. Va capturar un llangardaix verd i el va enviar al pare de l'herpetología europea, George Albert Boulenger. El llangardaix d'Hernani va arribar al British Museum of Natural History de Londres i surt del famós Monograph of the Lacertidae, publicat en 1921. Una vegada més, el llangardaix verd es va fer famós i apareix en el monogràfic més genial sobre els llangardaixos, famós però mort.

Tots els relats, històries i contes no tenen per què ser certs, i sovint estan escrits per a fomentar les pors de l'ésser humà i les seves actituds cap a ell. Per tant, de la mateixa manera que la recollida i recollida de l'oralitat és tan bella com imprescindible, convé mirar també des de la criticitat, per a no malgastar les falses creences.