En aquesta notícia hem traduït i resumit l'entrevista realitzada per Pérez Orozco eldiario.es el 3 d'abril.

Vivim una crisi de salut pública que s'ha convertit alhora en una crisi econòmica, però també en una crisi de cures, ja que les llars estan mantenint el seu dia a dia i el seu treball. Estan relacionades les tres crisis?

Caldria preguntar-se a què diem crisi econòmica i quina és la diferència respecte a la crisi de les activitats econòmiques totalment mercantilista. Però sí, totes les crisis estan lligades, perquè el que està en crisis és la vida col·lectiva i aquest procés és integral: d'una banda, la salut, per un altre, l'obtenció de recursos per a la vida i, per un altre, la cura, tot va alhora. Ja havíem dit abans que la vida estava en crisi. Temo que la idea de crisi econòmica es vagi a utilitzar, una vegada més, per a dirigir els recursos de tots als qui tenen el poder de dir "l'economia soc jo", en lloc de pensar en quin tipus d'economia ens queda feble. Hem de ser conscients que aquest gegant hiperglobalizado i hiperconectado té les seves bases de fang.

És possible pensar en nous models econòmics mentre estem treballant per a superar una gran emergència social?

Hi ha coses concretes que es poden pensar ara mateix. Si hi ha gent que s'està quedant sense casa i hi ha cases buides, és hora de desfer-se de les cases buides. En el cas que hagin de destinar-se recursos públics per al pagament de prestacions socials i per a garantir la renda bàsica a persones amb ingressos excessivament baixos, s'entendrà que existeix un impost major sobre el patrimoni o que haurà de revisar-se l'impost de societats. I caldrà pensar com no facilitar que les grans empreses amb beneficis no realitzin ERTO, que realitzin ajustos però encaminats a perdre els beneficis acumulats i el patrimoni. O caldrà pensar en la sobirania energètica o en la sobirania alimentària o en les formes de nacionalització de la sanitat privada, i no sols per un temps. És temps de lluites concretes i no d'introduir una possible liquiditat, que ni tan sols sabem a qui dirigir.

El Govern ha aprovat una ajuda econòmica per a empleats de llar que no podrà ser percebuda per treballadors que no es trobaven afiliats a la Seguretat Social. Això significa que aquest sistema de benestar està relacionat amb l'ocupació. La protecció social ha d'estar relacionada amb l'aportació d'aquesta persona al mercat laboral?

Una dels paranys és estar relacionat amb l'ocupació. L'ocupació és avui un treball alienat, el fas perquè necessites diners per a viure i ho fas en el marc de l'esclavitud salarial, et menges temps per a la vida, i no ho fas pel sentit social, sinó perquè és rendible per a un circuit.

És històrica la reivindicació que els drets socials es diferenciïn del treball, que els drets no poden estar lligats a una aportació econòmica anterior, sinó que han de ser drets universals de la ciutadania. Des dels feminismes hem reivindicat que els treballs sense contrapartida mai han estat acceptats com a aportació social, però en el context de precarització cada vegada es deixa fora a més gent. Si la Caixa de la Seguretat Social és una cotilla caldrà pensar en la necessitat de finançar els drets socials amb els pressupostos estatals.

Ara és el moment de pensar en la protecció social, no sols per a garantir els ingressos bàsics, sinó per a fer una aposta ferma pels serveis públics, perquè no puguem garantir les necessitats comprant-les o mercantilitzant-les.

El Govern d'Espanya està debatent sobre els ingressos bàsics, però són moltes les veus que plantegen com a solució la Renda Bàsica Universal. Quina és la seva opinió?

És el moment de la garantia d'ingressos i per això és necessari disposar d'una renda bàsica incondicional per a les persones que, mentre duri la situació, tenen ingressos insuficients o insuficients, la qual cosa no suposarà la seva supressió d'altres recursos.

De cara al futur, em sembla la renda bàsica una de les claus per a una nova protecció social? Perquè segons com es construeix tot el sistema: la renda bàsica és l'ingrés que s'atorga a l'individu perquè aquest pugui dur a terme la seva vida. Em sembla més fort apostar per baixar els nivells d'ingressos i col·lectivitzar i desmercantilizar les maneres de portar la vida avanci. La clau no és haver de tenir una renda bàsica per a pagar la hipoteca, per a pagar el transport públic o una assegurança mèdica, sinó que el transport públic, la sanitat o l'educació siguin totalment gratuïtes. Si la renda a peu desvia l'atenció des d'aquest punt de vista, quins mecanismes podem posar en marxa per a treure la vida més endavant de manera col·lectiva i no basar-la en el mercat, perquè jo no apostaria per aquesta renda. Si el canvi forma part d'un procés més ampli, potser sí.

Aquesta crisi va començar amb el tancament de les escoles: els nens es van quedar a casa i molta gent es va preguntar com fer per a cuidar i treballar alhora als nens i nenes, tot en el mateix lloc. Les mateixes contradiccions s'han manifestat amb les retallades en els serveis sanitaris...

Sí, són crisis interrelacionades, perquè la vida és la mateixa en crisi. Posen de manifest la fragilitat de les adaptacions que tenim en la base de la solució de cures: l'estructura socioeconòmica s'ha traslladat als mercats i per això tenim la idea que els treballadors que necessiten els mercats són persones lliures de cures, sense responsabilitat ni necessitat. D'altra banda, les estructures col·lectives per a la resolució de la vida eren poques i s'afeblien. El sistema educatiu no era suficient, ni tan sols el sistema sanitari, i al final el matalàs de protecció, són les cases: aquí acabem portant tota la càrrega, amb grans situacions de desigualtat. Quan ha caigut un d'aquests esglaons tot s'ha esfondrat i al final el pes ha tornat a quedar en les llars, la qual cosa ha obligat a tirar endavant en una situació en la qual les dificultats han augmentat.

El teletreball s'ha pres com la millor solució, la qual cosa demostra que continuem pensant que el que es fa a casa no és res, no és treball, no és res, en cas contrari, com podríem pensar que és possible continuar fent el treball dins de la casa carregant també a l'exterior? El que posa de manifest és que es té per cosa pròpia que la vida transcorre, que es cuida per si mateixa, que s'arregla per si mateixa i es manté en si mateixa, com si fos màgia.

Al mateix temps, sembla que el col·lectiu torna a cobrar força: s'han creat petites iniciatives per a ajudar-se, entre els veïns o entre els quals no es coneixien. La idea del vàter sortirà reforçada d'això?

El que s'evidencia és que un només no és suficient i que necessitem xarxes. Visibilitzar aquesta interdependència és molt forta. En aquesta cruïlla, aquesta situació pot reforçar les xarxes col·lectives i la cura mútua, la solidaritat real, que no torni a ser present en les dones i en la divisió del treball en funció del sexe, i que no sols es dirigeixi als sectors més precaris de la societat, com dic, qui pot paga i el que no pot se sustenta en aquesta xarxa. Això no pot substituir a la publicitat, però el sistema públic tampoc pot empassar-la. Hi ha un altre impuls, el feixisme dels balcons, és una espècie de policia de barri. Hem d'aconseguir crear un refugi per al barri i no una vaquilla per al barri.