"L'abús sexual infantil posa en dubte la possibilitat que el món sigui un refugi"

Pepa Horno

Hi ha un conte infantil de Bel Olid, Crida ben fort, Estela. Estela, la protagonista del llibre, sofreix els abusos sexuals d'un oncle. Al final del llibre treu un crit de fons, un “no” poderós que porta a tota la família a ajudar-la (mare i pare, avis, tia María, oncle Joaquim i fins i tot preval Miriam), i l'envolta i la protegeix dels braços de la seva mare. Afortunadament, aquí és on acaben els abusos per a Estela. El conte vol ensenyar als nens a dir que no, i als nens i nenes, la importància de demanar ajuda, no de callar, no de guardar, de poder parlar del que els passa.

Però, en massa ocasions, la realitat és molt més tèrbola, complexa i trista que en els contes, i els nens no tenen forces per a demanar ajuda. No obstant això, quan ho demanen, la família i la societat no els ajuden. Els números ens indiquen que el 90% dels nens i nenes que sofreixen abusos no comptaran en la infància. En gran manera, aquest silenci està relacionat amb el mecanisme maligne de l'abús sexual sobre la infància. No sols perquè és una agressió contra la intangibilitat sexual i psicològica d'un nen, sinó perquè qui comet el crim és, sobretot, una persona adulta que envolta al nen. És a dir, una persona de confiança que hauria de cuidar i protegir: pare, oncle, germà, amic, professor, entrenador, monitor de temps lliure... Per exemple, de cada deu abusos denunciats, dos són comesos pels seus pares a les seves filles. Són les més traumàtiques per a les víctimes, tant per la figura que hauria de donar suport com per la traïció i per la dissolució dels vincles familiars més bàsics. En alguns casos l'agressor és la dona, però, com són les coses, la tradició patriarcal en les venes de la nostra societat no deixa molt de marge: segons les recerques, en el 90-95% dels casos els criminals són els homes.

La víctima s'enfronta, per tant, a una persona adulta de confiança i, probablement, a qui mestressa o ha estimat. No sols això, el nen, per a poder explicar què li passa, primer ha d'entendre què li passa. I això que sembla tan fàcil de dir no és una tasca fàcil. Hem d'entendre, per exemple, que els abusos sexuals se succeeixen a poc a poc, que comencen per carícies, i que, per descomptat, els barrejarà amb les manifestacions d'afecte. Més endavant, quan la víctima comenci a sentir-se incòmoda davant aquestes carícies, li serà difícil pensar que aquest adult, en molts casos el seu familiar o cuidador, vol fer-li mal. És més, es culparà a si mateix de la situació. Moltes víctimes reconeixen que, mirant cap enrere, van callar per por. Les víctimes temen que se'ls crea, que se'ls culpi de la situació, que destrueixin a la seva família si els conta el que els passa… I temen a l'agressor, que utilitza el xantatge emocional i la coacció perquè la víctima romangui callada.

Si, finalment, després de tots els obstacles, el nen, nena o adolescent aconsegueix que s'informi de l'abús, l'entorn, amb freqüència, no ajudarà. El món adult resta credibilitat al testimoniatge del nen. Segurament, tal com explica Pepa Horno en el seu llibre Honrar el seu dolor: l'acompanyament a les víctimes d'abús sexual infantil al llarg de la seva vida, l'abús sexual infantil qüestiona l'aparició del món com a lloc protector. Es trenca la solidesa de les creences tant de les persones que han sofert l'abús en la pell com de les del seu entorn, especialment en els casos d'abús sexual per part de persones referents de la família. Per això, les persones del seu entorn sempre tindran una tendència a protegir-se a si mateixes, a mantenir la seva pròpia sensació de seguretat. Negar l'abús o llevar importància és la solució més fàcil.

Ni la família, ni l'escola, ni l'àmbit judicial estan responent. En l'àmbit escolar, segons l'informe Ulls que no volen veure publicat per l'associació Save the Children, es calcula que només un de cada quatre professors que ha tingut coneixement d'un cas de victimització sexual infantil l'ha comunicat: per falta de formació, per por, per prejudicis o per desconeixement de com actuar… En els casos en els quals es realitza la notificació, els protocols d'actuació –no sols els abusos sexuals– es deixen tan burocràtics, lents, lents i ineficaços de les necessitats de les famílies.

Quant al procés judicial, una vegada denunciats els fets, la víctima haurà de repetir la seva declaració quatre vegades – només en un de cada tres casos s'admet la prova prèviament constituïda–. El procés es pot allargar durant tres anys, i de cada deu denúncies, set no arribaran al judici per falta de proves. Una de les conseqüències més habituals d'aquest procés és el retrocés i la revictimització de les víctimes.

Però no tot és mala notícia. El passat 25 de juny va entrar en vigor en l'Estat espanyol la Llei orgànica de Protecció Integral de la Infància i l'Adolescència davant la Violència. Amb la voluntat de protegir els drets de la infància i l'adolescència, cada vegada són més les ciutats que aposten pel model de Barnahus o Cases de la Infància. El seu objectiu principal és comptar amb professionals especialitzats i coordinats que concentrin en un mateix espai tots els recursos que intervenen en els casos d'abús sexual infantil per a reduir la victimització secundària dels nens i les seves famílies. D'una forma o una altra, avui, més que mai, els abusos sexuals a nens tenen el seu lloc en el debat públic, i cada vegada és més difícil mirar cap a un altre costat davant aquesta vergonyosa realitat.

Esperem que estigui en el bon camí per a protegir els drets dels nens i que algun dia, no gaire lluny, no faci falta el 19 de novembre (Dia Internacional per a la Prevenció dels Abusos Sexuals i els Maltractaments en Menors, organitzat pel Consell d'Europa). Mentrestant, cridem per totes les víctimes que encara no poden i protegim com sigui necessari si arriba el cas. Tenim una responsabilitat col·lectiva. Perquè la realitat no s'escriu només en els papers, en les altes instàncies, tots construïm la realitat en el nostre dia a dia.