Festival Kutixik
Senar: A la Casa de Cultura d'Intxaurrondo, a Sant Sebastià.
Quan: 26 d'octubre.

---------------------------------------------

Es tracta d'una iniciativa musical sorgida en Donostialdea i que té com a objectiu "enfrontar col·lectivament la indústria musical que vol als músics precaris, solitaris i petits, i oferir alternatives als grups musicals anés de la trajectòria que se'ls vol imposar". Ancorat en el suport mutu, el col·lectiu duu a terme activitats molt variades, des de l'autoproducció publicant discos i organitzant festivals, directes i conferències. Una d'elles és precisament el festival Kutixik, que després de dues reeixides edicions ha esgotat totes les entrades per a aquesta tercera edició.

Amb l'entrada progressiva de gent a la sala, el grup Neu Troia ha començat a crear un ambient melancòlic i introspectiu. La sala s'està omplint i se sent un murmuri confús que impedeix escoltar el que de tant en tant es diu des d'un micro. Es tracta d'una música que requereix presència i calma, i, no obstant això, la proposta del directe pot ser perillosa. Encant del Perill, per a qui estigui disposat a penetrar en les boires.

S'ha reobert el teló negre i Mirua està sobre l'escenari, en la penúltima parada de l'etapa, iniciada en 2020. Mescla de melodies i instruments del pop clàssic, l'índia i l'electrònica. En la primera part del directe els problemes tècnics han dificultat que els músics es trobin còmodes i han compartit sense reserves les seves sensacions amb el públic. No m'ha agradat la música, però sí la seva actitud, la d'estar en escena en els Dies No Dials.

Abans que comenci el tercer grup, la sala ja està a dalt. La banda sonora de la pel·lícula Bañolet és el projecte de Bloñati, grup creat per a la creació d'aquesta. L'univers creat per a la pel·lícula és un escenari poètic i especial; des de cançons de bressol, un joc de moviments fins al metall, amb una mescla d'intensitat i color. I aquest joc ens ha deixat el més bonic sabor de la nit: el silenci gelat d'un grup de gallines i ulls humils, observant la màgia de Maia Iribarne i Paxkal Irigoyen a través de la cançó Eihera. En acabar, un crit llançat des del més profund del públic trenca el silenci. “Uala!”. He acabat el directe amb un fred esgarrifós que corre després d'un descobriment.

El trio Tatxers ha estat l'encarregat de donar la volta a la nit. Els himnes, les melodies, la bateria i les espases han brillat a tots i han ofert un gran directe. Ens han ofert, una vegada més, un oasi en el centre de la ciutat.

L'última gran favorita del festival ha estat Mice, que s'ha convertit al capdavant de cartell. Ferm en la calma, en un viatge interestel·lar. Però la nit ha avançat en l'ambient i ha tornat a aparèixer el murmuri. Fins i tot se sentien crits de silenci entre els quals ballàvem. I hi ha hagut qui, més enllà del murmuri, ha arribat a dir als músics el que tocaven i el que no. El concert ha acabat donant les gràcies a les feministes que s'han posat davant d'aquestes veus d'homes.

M'he recordat de Laurent Garnier i David Brun-Lambert. En Electroshock afirmen que una pista de ball mai és un lloc neutre, sobretot un espai de llibertat i transgressió que, a diferència d'altres llocs, recull els desafiaments als quals s'enfronta cada nova generació. Un dels nostres desafiaments pot ser el de construir i preservar els oasis amb cutixies en el centre de la ciutat, i treure d'allí a la humanitat acostumada a ocupar els oasis.