Sé que molts viuen com un mal somni, temps que encara no estem lluny, i també sé que estan esperant una cosa nova. Que estem en un parèntesi.

Deia un parèntesi i representava perfectament la situació actual. La major part dels principals problemes que s'han intentat silenciar i amagar aquí i allà, quan ens enfrontem dempeus i viu.

Ningú pot dir que aquestes llargues dècades les hem malgastat, perquè no és cert, però si que tenim els mateixos problemes que abans. Per tant, poc orgull.

No hi ha dubte que el problema més apressant abans i després del franquisme era i és que la relació entre les nacionalitats i l'Autonomia era tan complicada com complicada. Quan es parla d'autonomia posem els Estatuts damunt de la taula, i amb això, la seva utilitat. Aquesta és la clau.

Fins ara he demostrat que tots els governs espanyols no tenen intenció de “complir” l'Estatut, els que no volen escoltar-lo, l'Estatut és la seva única eina per a avançar. Això sí, sabent que tot el que porten de Madrid ho porten per una cosa important. Després explicaré per què.

Per a molts altres –jo entre ells–, l'Estatut d'Autonomia no és més que un pas més d'un llarg recorregut per la llibertat d'Euskal Herria. Perquè el dret original d'Euskal Herria mai s'esgotarà amb alguna cosa que ens donin de Madrid i de manera voluntària. El nostre dret necessita un ventre més productiu.

Hi ha molta feina per davant, sobretot veient què i per què està passant, la qual cosa està passant. I en aquest treball no ajuda res que se sembli molt a un Poble desintegrat en l'històric, el sociològic o el cultural. I no sols a nivell administratiu.

En qualsevol cas, és innegable que per sobre d'aquesta desintegració existeix una voluntat d'integració. I això no sols es nota en les eleccions, sinó també en les ganes d'ajuntar-se en una certa comunitat i de posar en marxa els camins necessaris. Però com en l'època de Franco, el que ens passa és que “encara” coneixem la nostra història contant pels altres.

Era un bonic treball al qual encara ningú li havia manat la mà amb honradesa.

Avui dia, demostrant que els espanyols aposten per un camí “únic”, la integració que ofereixen el PSOE i els seus afins és impossible, no és possible, no és possible, sense que tots els que vulguin integrar-se tinguin una tasca. En cas contrari no és integració, sinó colonització. A més, impulsen la integració espanyola i, si no m'equivoco, els resultats de les eleccions diuen que la majoria dels bascos no estan d'acord, que volen una altra cosa.

Per tant, coneixem als missatgers i també al missatge. La convivència és l'objectiu innegable que es reivindica, val, val. També el poder de decisió, si potser, però per a decidir què, la qual cosa volen els “nacionalistes” espanyols, la qual cosa volem els nacionalistes bascos. Obligant a ser espanyols, imposant-nos? Això és la convivència?

És veritat que els passos donats fins ara han donat resultats, però cal reconèixer que, efectivament, ens està resultant més dur, però que l'Estatut és un regal verinós que l'Estat espanyol dedica a aquest país. Resulta molt difícil demostrar que en el procés d'alliberament nacional el poder dominador ha utilitzat l'autonomia com a antídot de la independència. Després d'haver fracassat tots els instruments anteriors, per descomptat.

Pel mateix camí ve avui el federalisme que el PSOE, després d'haver ajudat a entrar en la Moncloa, pretén impulsar. Pot ser per a bé, però també pot ser un pas més, sense sobirania, més que un pas intermedi, que pot ser un parany mortal, de cara a la possibilitat de llibertat en aquest país.

No hi ha dubte que aquest projecte que tots volem, –al meu entendre– no serà sense confrontació, si és un projecte de la comunitat basca. Però si es tracta d'integrar la província com a espanyola, renunciant a totes les marques d'identitat fins ara, “difícilment ningú” portarà normalització i pau a aquest país. I em temo que alguns polítics bascos van per aquest camí.

En compliment de la paraula de l'apartat 5: No hi ha dubte que la raó principal per a mantenir l'Estatut és: Estatut + PNB + X = Ajuria Enea.

Aquesta equació, per a entrar en Ajuria Enea, ha demostrat al llarg dels anys una garantia innegable, però aquesta via també ens ha ensenyat que Euskal Herria es converteix en el principal obstacle en el seu camí cap a la construcció d'una Euskal Herria lliure, independent, més que un pas intermedi.

Les dècades a les quals em referia al principi són les que demostren que ja ha arribat el moment d'actuar, que és el moment que els actors reals pugin l'escenari. Que estem a les portes dels parèntesis de la transició i que per a passar d'una realitat a una altra hem de donar canvis qualitatius en el camí de la república basca.

No podem defraudar als qui durant tants anys han cregut en el futur en una “transició”, en un parèntesi tremend. Pel que jo sé, sempre estan llestos.

Per tant, el nostre poble està disposat a exercir els seus drets. Vol ser amo de si mateix i decidir sense la intervenció de ningú. El nostre poble vol que es respecti aquesta decisió democràtica lliurement expressada.

No sé si la veuré, però el meu país serà lliure.