És evident: Sara està desmotivada. La falta de motivació acadèmica és cada vegada major entre els adolescents, segons les estadístiques. Per tant, és urgent fer alguna cosa per a canviar això. Però primer hem d'entendre que si volem canviar aquesta realitat, hem d'anar més enllà, trobar el per què. I això és precisament el que ofereix la neurociència de l'aprenentatge: subratlla la importància d'entendre l'arquitectura anatòmica i funcional del cervell per a potenciar la salut i el rendiment del cervell.

Cervell adolescent

En contra del que es pot pensar, el cervell adolescent no és una versió reduïda del cervell dels adults. És anatòmica i funcionalment diferent, per la qual cosa les seves postures i necessitats també són diferents.

Imagina que Sara es frustra i deixa les matemàtiques. Podem pensar que és un adolescent melodramàtic, intens i impulsiu. Aquest tipus d'actituds s'atribueixen sovint a les hormones. Però el cervell de Sara no és més que una part del canvi que està experimentant. Un estudi de l'Institut Londinenc de Neurociència Cognitiva suggereix que aquest tipus d'actituds responen a la lenta maduració en l'escorça prefrontal (sistema racional) durant l'adolescència i als canvis que experimenta el sistema límbic (sistema emocional). Unint una escorça prefrontal i un sistema reactiu de recompenses que no està prou madur, es conclou que els cervells dels adolescents no funcionen tan eficaçment com els cervells dels adults pel que fa a la planificació, la tolerància a la frustració i la inhibició dels impulsos. És a dir, que tenen més tendència a sentir-se vençuts i estressats.

Motivació acadèmica des de la neuroeducación

Aquesta idea és especialment important quan parlem de motivació, perquè el primer que hem d'entendre és que el cervell sempre està triant si ha de témer o motivar. Si s'espanta, es prepara per a fugir, perquè aquesta situació acabi. És igual que l'alumne sigui molt intel·ligent: no podrà entendre ni aprendre, encara que tingui la capacitat de fer-ho, perquè quan se li activi la zona de la por se li reduirà la fluïdesa en el terreny racional, amb el que l'atenció i la motivació disminuiran.

Per això, la neurociència diu que cal evitar l'estrès negatiu (excés d'estrès) a l'aula, en benefici de la motivació i, per tant, de l'aprenentatge. El professorat té la capacitat de generar major motivació creant un clima d'aprenentatge que minimitzi l'estrès excessiu.

Volem subratllar la pràctica pedagògica que ajuda en aquesta adreça: promoure el pensament del creixement.

Pensament fix vs. pensament creixement

El psicòleg estatunidenc Carol Dweck afirma que hi ha dues maneres d'entendre i respondre a situacions difícils: el pensament fix i el pensament del creixement. Quins pensaments ajudaran a Sara a sortir de la “forma de por” i entrar “com a motivació”?

Les persones amb una mentalitat fixa creuen que la intel·ligència i les destreses no poden canviar. Quan es troben amb un contingut o una acció difícil, no s'obstinen, perquè pensen que, malgrat dedicar molt de temps i esforç, mai aconseguiran fer-lo.

Per contra, les persones amb mentalitat de creixement creuen que el talent i les destreses poden desenvolupar-se gràcies al treball continuat, a les estratègies d'aprenentatge i, per què no, a la petició d'ajuda. Els pensaments més habituals d'aquesta mena de persones són: “Si en alguna cosa no soc bo, hauré d'esforçar-me per a aconseguir superar aquesta barrera”.

Per descomptat, el pensament que acompanyarà a Sara és el de creixement. I això comporta una altra pregunta: què poden fer les educadores per a fomentar aquest pensament?

Avaluació formativa: què és?

L'avaluació educativa és una cosa que el professorat pot fer amb facilitat i amb resultats efectius per a fomentar el pensament del creixement, és a dir, posar èmfasi en els intervals de millora i donar importància a l'esforç i a la pràctica, el procés.

A més, dins del pensament del creixement, l'error s'entén com una eina més del procés d'aprenentatge. Es demana als educadors que donin l'oportunitat als alumnes de cometre errors i rebre feedback amb continguts descriptius (explicant de manera progressiva i clara el que han de fer per a continuar millorant). Així, el control de qualitat de la tasca no recau sobre uns dons propis, sinó sobre coses concretes que cadascun pot fer a través de l'esforç.

El missatge principal és que perquè els alumnes puguin aprendre han d'estar “en forma de creixement” i no “en forma de supervivència”. La creació d'aquest ambient és responsabilitat de les persones adultes en la mesura en què tenim un sistema racional i emocional més madur i equilibrat. Per això, les famílies, el professorat i els orientadors poden aprofundir en les estratègies esmentades i, sobretot, aprendre a transmetre aquest missatge en les seves actituds i comportaments. Viure dins i fora de l'aula des del pensament del creixement reforça la nostra motivació intrínseca per aprendre i ensenyar.