Els dirigents i polítics sovint diuen: “No deixarem a ningú enrere”, però desgraciadament no és veritat. Els sindicats i els moviments socials normalment es preocupen i mobilitzen més amb les grans i mitjanes empreses o amb els sectors públics.
Atès que els representants dels treballadors de les grans empreses i dels sectors públics tenen la capacitat de mobilitzar-se, comunicar-se i cridar l'atenció dels mitjans, tothom coneix la seva situació, com ITP, Gestamp, Gamesa, Trenasa, Tubacex, Matriceries de Deusto, GT, La Naval o la dels sectors públics com l'educatiu o el sanitari. No obstant això, també hi ha milers de persones més que treballen al seu servei (personal auxiliar, subcontractes, proveïdors, serveis d'hostaleria, transport…) que estan perdent ocupació deguda a la crisi.
Enfront d'això, caldria buscar polítiques socials integradores i amb visió de futur. Mentre duri aquesta situació i en vigor els Expedients de Regulació Temporal d'Ocupació, també en dates posteriors, les Administracions haurien d'aprofitar perquè les persones treballadores tinguin una vida digna de capacitar-se personalment, especialment les més joves.
Segons Manpower-Group, en 2019 les professions manuals qualificades més difícils de complir en l'Estat espanyol, on no disposem de dades de l'Estat francès, eren: electricistes, soldadors, mecànics, fusters, paletes i lampistes. Moltes de les persones que passen per la universitat tenen bosses d'atur o han d'exiliar-se.