Els que vivim en el camp som la terra, la frontera, els vessants, els cims, els rierols i la mar. I tot el que pot entrar en ells, tots els que poden entrar, també ens fa. És a dir, sense ells, nosaltres no som. Per això fem paraules de Joseba Sarrionandia: “Difícilment deixa la seva terra natal on té arrels”.

La fatiga necessita molt, enorme, per a deixar a algú a la seva terra natal, el seu lloc en el món. En el medi rural l'exili no és nou, els nostres avantpassats van sofrir i, des de llavors, la botifarra no cessa. El futur era aquí –està–, a l'altre costat, en l'11% del territori, on comencen i acaben les carreteres i els ferrocarrils.

Creure que aquí no hi havia res i que tot estava en la zona urbana, això mort i allí la vida. Una pandèmia ens va demostrar que la la nostra vàlua, que els que ens fan no sols són elements per al gaudi, sinó que són espais respiratoris imprescindibles. El nostre treball era més bàsic que mai, perquè no hi havia accés al menjar des de fora, la pressió de tota una societat va fer que la prohibició de les fires durés només dos dies. Temem que el vent hagi portat tots ells.

No hi ha més que prendre revistes d'autoritats de diferents administracions per a llegir que la ubicació adequada dels macroprojectes energètics, i altres, és rural, entre altres coses, perquè vivim poques persones i, per tant , l'impacte que tindrà en la societat és petit, per tant acceptable. Es tracta del camp de sacrificis. Territoris sacrificables. De les persones sacrificables. Estem parlant de nosaltres en papers oficials. I de tu, que vius en l'espai urbà.

Perquè els dos àmbits són necessàriament complementaris –una altra cosa és la relació de poder que s'ha construït–. Les que veiem en obrir la finestra, siguis conscient o no, són també part de tu. Sense conèixer l'existència d'aquestes valls o cascos de muntanya. És més, potser alguns dels plats que tens en la cuina s'hagin creat aquí i passin per les nostres mans, siguin animals o vegetals.

Tindrem pa si tapem els camps amb plaques solars? Si es cobreixen plantacions de sembra de cereal o de curat d'herbes per a l'hivern, serà per als animals d'aquí per a menjar? Si no fos així, per on la llet i la carn? Si no es pot plantar remolatxa entre les plaques solars, no hi ha sucre?

Els canvis inherents a les instal·lacions de molins de vent i línies d'alta tensió –facis explotar, moviments de terra, desaparició de deus...–, com afectaran la ramaderia de muntanya?

El lema "0km" compleix els anuncis, tot és local –gairebé tot és ecològic o–, però la realitat ens demostra que, com en alguns pots de conserva, cal llegir la lletra petita i que els quilòmetres, sovint, comencen a comptar en el port de Bilbao.

Com, si no, entendre que les administracions tinguin tant d'interès a signar acords comercials amb països de l'altre costat de qualsevol oceà? Des d'aquí exportar tecnologia, màquina-eina i trens, a canvi de portar aliments locals a preu.

La sobirania s'entén com un concepte d'emergència per a utilitzar les bombolles inflades pels mercats una vegada esclatades. Han buidat la sobirania i ho han utilitzat amb conveniència, fins a convertir-se en un despropòsit. Exemples d'això són les subvencions als laboratoris de producció de carn sintètica i el suport institucional. D'ells, hivernacles hidropònics. Exemples d'això són els macroprojectes previstos.

És difícil entendre el concepte de sobirania íntegrament quan ve de la mà de la multinacional brasilera Biotech Foods, que té una estreta relació amb Bolsonaro, per a crear carn en un laboratori a Sant Sebastià. Encara més difícil quan tota la tecnologia i el coneixement està en mans del capital privat, i molt greu si tenim en compte que ha rebut diners públics de fons de la CAPV, de l'Estat i de la Unió Europea.

Similar als tomàquets. En aquest cas, la multinacional Hispalus –Cultius Llaurava s.l. Registrat amb el nom de Tuesta, quan rep subvencions públiques per a la construcció de vint hectàrees d'hivernacle, que en principi seran cinc. Els tomàquets es vendran ara com ara en Eroski i posteriorment a França.

Quant a les instal·lacions elèctriques industrials, un altre punt: tots els diners i la protecció institucional. Lleis i normes ad hoc orientades a la seguretat econòmica de les multinacionals energètiques. Tot en benefici de Xarxa Elèctrica d'Espanya i de l'oligopoli elèctric que cotitza en l'IBEX 35.

Davant la situació, qualsevol diria que ens volen expulsar d'aquí, que no volen atestar l'intent de colonialisme energètic que s'està duent a terme en el territori, ni un país que defensi la terra.

També ens arriben preguntes, que poden ser senzilles per a alguns, però imprescindibles per a totes les persones, per a saber quin és el nostre lloc en el món.

Qui es queda si el que ens mostra la finestra és negre als pobles i muntanyes? Qui mirarà l'horitzó que quedarà després dels barrots dels cims? Si hem de posar en mans de les multinacionals l'alimentació, el patrimoni natural i cultural d'aquest país, per a què estem? Per a què estan aquestes mans? Per a què, la saviesa transmesa de generació en generació?

Quin sentit tenen la terra que ens fan i l'horitzó, els vessants i els cims, els rierols i la mar?

Encara que és difícil respirar esperança des d'aquí, no tenim més. El nostre lloc en el món és aquest, no tenim més. És el que deia el poeta en el cor: “Difícilment deixa la seva terra d'origen qui té les seves arrels”.

Per això ens sumem al dia de la mobilització que ha organitzat EH Bizirik el 13 d'abril en Azpeitia.