Disculpi'm el començament; pot ser que una mica pessimista. No et preocupis, arribarem a la ciavoga, encara que estigui cansada, i llavors això prendrà un altre color. Aquesta ha estat la meva travessia durant les dues últimes setmanes.

Em proposo portar el formatge i fer les compres. Però quan vaig marxar no portava solament el que necessitava per a tornar a casa. No cabien en el cotxe la tristesa que em van causar les teves paraules, i me la vaig guardar en el cor, al costat de la teva confiança en mi i el teu amor pel projecte.

Dos dies més tard, en la conferència que va donar l'economista Amaia Pérez Orozco al poble, em van arribar les teves paraules per un moment: en aquest escàndol que estem vivint, hi ha canvis que ja estan succeint i bonics experiments que ens ajuden a fer i imaginar que la vida per a tots és possible.

És sorprenent la poca importància que donem a les iniciatives senzilles, encara que nosaltres formem part d'elles. No, no començaré a reivindicar l'orgull, però si hem de ser honrats, i ho necessitem, si creiem en els projectes que ens envolten –i creiem, si no, no estaríem–, hem d'alimentar-nos de la vida, de la nostra pròpia vida, si no moriran –si no ho som–. Forçosament. No hi ha alternativa.

I a més, estem en deute amb els majors, amb els joves, entre altres coses. Aquesta societat no pot acceptar que el 60% de la joventut d'Hego Euskal Herria tingui pensaments suïcides o autosuficients. Tampoc que el suïcidi sigui la principal causa de mort entre els joves d'entre 15 i 29 anys, abans dels accidents de trànsit. Aquests són, juntament amb el PIB, els indicadors de la societat del benestar? Ens han portat a un futur sense somnis els somnis que omplíem de patrimoni material?

En la xerrada es va repetir la presència de la comunitat. Quantes persones componen la comunitat? -va preguntar un dels quals li seguien. Un altre aporta a la comunitat per a començar a cosir: porta't el bescuit a qualsevol veí del teu portal, presenta't. Es van sentir riures a la sala. Però quants noms coneixeu dels vostres portals? I què estan aprenent els joves del portal? La construcció del poble, l'auzolan... se'ns omple la boca, però hem de començar per la base, perquè ens falta la base: conèixer els noms i els noms de les persones que viuen al nostre lado.la
casualitat m'ha portat aquests dies a la LARRUN d'abril de 2020 on va recollir reflexions sobre models de militància. Poc després d'haver començat a llegir, m'he posat a fer el nus a la trena: “En aquesta fragmentació d'espais i temps, podríem repensar la militància com un espai que cus tot l'espai: convertint l'àmbit de treball en un espai de militància, fent de l'àmbit de la militància un espai per a satisfer el relacional, fent de l'espai de la militància un espai des de dins de casa un camp de militància. La militància de 24 hores que tant s'ha esmentat, hauríem d'entendre-la com un model de vida, i no tant com una disposició. Omplint de contingut el lema ‘Viure de lluita’”.

El lema Viure en lluita, com jo he entès, no significa viure amb ràbia, sinó donar pas al que pensem i sentim; plasmar en el nostre dia a dia, de manera fragmentària, aquest nou món que és habitable per a tots. Tal vegada és aquesta la revolució més terrible de la que avui dia ens sentim immersos en la construcció d'un nou món en petites iniciatives.

La columna d'Euskadi Irratia –1.01:56– de Janire Arrizabalaga del 27 de desembre ha vingut a arrodonir tot. El jove gernikarra acaba així: “A partir d'ara, no em doneu felicitat ni feliç any nou, només bons mons”.

Moltes gràcies a tots els que esteu construint bons mons vivint en lluita.