El cas de Mazan és esmentat en els mitjans francesos: una dona drogada de somnífer pel seu marit per a posar-la entre les cames d'altres homes perquè la violessin. Això durant deu anys i tres números: 92 violacions (com a mínim), 72 homes i 51 violadors jutjats. Gisèle Pélicot, de 72 anys, no va admetre que la porta del jutjat s'inclinés davant el tribunal, la qual cosa "respon a la necessitat de canviar d'aires la vergonya". També en solidaritat amb tots els altres violats, amb la finalitat de facilitar el pas de la presa de la paraula. Sí que és una gran aportació –i, per descomptat, és una força– en molts sentits, però si només es tria una: que el violador sigui algú del nostre entorn el que hagi estat portat a la llum. El moviment feminista ha estat una vegada i una altra relatat, però veient als titulars dels mitjans de comunicació, ha estat un descobriment o una presa de consciència per a molts. La principal informació dels primers dies del judici ha estat que Monsieur Tout le monde (traduït al basc, senyor Edonor) va observar al seu marit i als 50 violadors de la zona. Bomber, periodista, pare de família, infermer, bon amic; gent que viu al voltant de Mazan… és a dir, "homes normals". Sí. El violador és un home corrent, que porta fidelment el quotidià, ben integrat al seu voltant. El violador no és un "monstre", el violador és un home corrent. Això es diu "estratègia d'alteració", la creació de dos grups, la creació d'un grup diferent del nostre. Els violadors solen entrar en aquest grup diferent del nostre: marginals, "bojos", forans… Però no. Són homes normals al nostre al voltant, vulguem o no, més ben dit, encara que no vulguem. El dia que el reconeguem, podrem començar un veritable treball que suposaria un afebliment de la cultura de la violació, la desaparició? El judici a porta oberta de Gisèle Pélicot ens l'ha portat a la llum.

Per a acabar, advertiment: si alguns homes em comencen a llançar pedres contra aquest escrit en les xarxes socials, respongui: silenciosament. Calli's, no ho suportaré. En el mateix moment en què escric, em trobo amb dos malvats: un, en una violenta depressió, identificat pels artífexs d'un trauma, i que sé que en el passat va ser violat per un home, i l'altre, violat, [ara com ara] que no ha denunciat públicament la violació, però que és aquí, que en el passat aquest trauma li ha ocupat la vida. I ho repeteixo una vegada més: en aquests dos casos no han estat monstres apareguts en la nit negra. No, són homes normals al nostre voltant.