En la llibreria Hitz de Durango se'm va ocórrer que l'òpera Saturraran es mereixia la crítica. D'una banda, la resposta de Jose Julián Bakedano, la il·lusió de les paraules de Gaizka Olabarri de la llibreria, la il·lusió de Nekane Bereziartua, que durant tants anys s'ha encarregat de la llibreria Hitz, per veure i escoltar aquesta òpera… i veient que la premsa basca no ha escrit una paraula després de l'òpera, aquí tres o quatre paraules.

L'Amaya de Guridi es va jugar per primera vegada el 22 de maig de 1920 en el Coliseu Albia de Bilbao. Al juny de 2024, hem gaudit durant dos dies de Saturraran, obra de Kirmen Uribe i Juan Carlos Pérez. L'òpera ha complert un segle en silenci, almenys en basc. Heus aquí una primera reflexió. En la pàgina web d'Euskal Kultur Erakundea es pot llegir: “La primera òpera 'basca' va aparèixer a Sant Sebastià en 1884, el Carnestoltes Kari. El Pudente és un espectacle divertit”. Fundada per Serafín Baroja i José Antonio Santesteban. La partitura s'ha perdut.

En ple Arriaga escoltem l'obra de Saturraran. Sobre l'escenari, els pescadors i, sobretot, dues noies. Ane, la filla del pescador, i Lluna, que acabava d'arribar en la furgoneta, van ser testimonis. Atracció. Platja. Un nou amor. I mons encara més nous. He après una paraula a Kirmen Uribe: el lupo. Sobre l'escenari vaig llegir en anglès, al costat del cap del cavall. M'ha enverinat l'obra de Kirmen Uribe. Engantxar. I hem seguit molt atents en forma d'òpera, la primera obra que hem creat en el segle XXI. Ens porta a la dècada de 1980. Tots tenim a Ondarroa al cap. I cantant les frases del llibret, cantant els cantants més versàtils.

L'Orquestra Simfònica de Bilbao sota l'escenari. Actuacions de la Coral de Bilbao. Excel·lents. Obra creada per Juan Carlos Pérez. No es pot dir cançó als quals allí senten. No hi ha moltes melodies. No hi ha cançó. Els intèrprets estan obligats a cantar de manera breu i concisa. Han fet algun gest a la coneguda voga voga, però no es canta; no hi ha cançó.

Els bascos som melòdics i kantuzales. He notat la seva absència. Després de l'òpera, en les converses que hem mantingut en els bars de la part vella, més d'un ha volgut alguna cançó. Alguna cosa. L'elecció de Juan Carlos Pérez, per contra, ha estat més contundent que mai. De riba. Com la mateixa situació. Vaig començar a reflexionar un instant sobre el destí de les dues protagonistes, que eren homenatjades per aquells moments tan agradables que havien viscut. Ane va marxar pacíficament. La mar se'l va emportar. Lluna es queda en el sòl. I nosaltres, mirant al que vèiem. Perplex. Una bella obra. Excel·lent escenografia. La imaginació s'agitava. Una versió moderna de l'època. Amb les reivindicacions i protestes pintades en la pared.la òpera més contemporània escrita i creada en basca. Un treball que podia ser símbol de la cultura basca. Digne de ser portat de Saturrarán al món. Serà possible? Fer més sessions seria fonamental. I l'edició del llibret, en paper, molt menys. La nostra llengua, el nostre poble val la pena.