La història ens ajuda a entendre el que va succeir, però també el que som avui dia. Com entendre el món actual sense conèixer l'origen dels Estats Units i el naixement de la Revolució francesa? Com entendre l'hegemonia occidental actual sense explorar les arrels del colonialisme europeu dels últims cinc segles? Com entendre el que està succeint a Orient Mitjà sense conèixer el Manat Britànic, la Declaració de Balfour o el naixement del sionisme?

Es pot conduir sense mirar el retrovisor, però es pot afirmar que el conductor sofreix un accident abans que sigui massa tarda. Mirar cap enrere ens ajuda a aprendre dels errors del passat i a no repetir-los. I si teòricament, en un món regit per la lògica dels drets humans, l'assassinat, la violació i el saqueig són menyspreables, Europa hauria de reconèixer que han estat el pa de cada dia en la seva història colonial.

Si fos així, l'Estat espanyol actual no tindria inconvenient a dir un “el sento” senzill en mirar a Amèrica: “Quan la conquesta dels nostres avantpassats va causar milions de morts, saqueig, expropiació, esclavitud... Nosaltres no som culpables d'aquests fets, però sentim que els nostres avantpassats hagin comès aquestes salvatjades”. Si això es diu sincerament, es diu molt. Després potser ve la petició de perdó, o una reflexió conjunta sobre el succeït, una reparació moral, monetària, una declaració de la voluntat de no repetir... algú sap què, però d'una altra manera es consolidaria un nou sòl per a mirar al futur.

Ja és hora que Espanya comenci a liquidar tot aquest deute. Aquest moment en el qual les autoritats mexicanes han estimulat al Govern d'Espanya amb el perdó, seria una oportunitat per a fer un pas, però Espanya segueix en la perspectiva del “orgull de la història compartida”. Aquesta mirada cap al passat ens diu molt de l'actitud actual de les autoritats espanyoles. I els bascos què? És conegut el paper que molts dels nostres avantpassats van jugar en aquesta història de mort i saqueig, per la qual cosa nosaltres també tenim l'oportunitat de fer un exercici similar.

Encara que venint al conflicte basc, la perspectiva de la memòria que l'Estat espanyol ha treballat en els últims quinze anys ha estat més l'intent de consolidar el relat del guanyador que un instrument per a treballar la convivència en el futur. A alguns els interessa més l'ús polític de la paraula condemna que explorar els camins que aquest “ho sento” pot desplegar. Nous camins basats en els drets humans i principis democràtics. Encara cal fer molts passos pertot arreu, però segurament tot seria molt diferent si la Guàrdia Civil confessés el que tots sabem en les desfilades del 12 d'octubre: “Sí, torturem, ho sentim”. Per descomptat, no ocorrerà. Per això, encara avui, per a gran part de la societat basca, aquestes desfilades són desfilades del guanyador i de l'opressor.