La Coordinadora Feminista d'Euskal Herria Bizitzak Erdigunea la vau formar durant el confinament COVID19. Han passat tres anys. En què consisteix la dinàmica del grup? Com us organitzeu?

A. Egurrola: La coordinadora va sorgir en Pandèmia, entre espais feministes. Portem un any aterrant el procés: les jornades que celebrem al febrer de l'any passat a Vitòria-Gasteiz són un exemple d'això, o les multitudinàries assemblees provincials organitzades aquest curs. Ara, el contingut rebut de la coodinadora està sent treballat pel Moviment Feminista d'Euskal Herria. Recentment s'ha fet públic el procés de Vides de Tots al Centre i s'està organitzant de poble en poble, de barri en barri, amb garanties de coordinació a nivell d'Euskal Herria.

Per què han sentit vostès la necessitat de posar en marxa aquest procés col·lectiu i recuperar els espais públics?

A. Egurrola: Concloem que en les Jornades Feministes d'Euskal Herria que celebrem a Durango el moviment feminista necessitava una agenda compartida. A més, la problemàtica de la cura i la lluita per unes vides dignes es van centrar en el centre. Des de llavors podríem dir que hem hagut de construir aquesta agenda d'una manera àmplia.

A. Olaso: Al costat de Pandèmia, tot el que reivindicàvem i teoritzàvem anteriorment es va fer encara més evident: l'arrel patriarcal del capitalisme ens va aparèixer totalment nua. D'altra banda, l'impacte de la pandèmia ha estat notable en el moviment feminista, que ha provocat, entre altres coses, la desesperança, les dificultats de reactivació i la pèrdua de connexió amb el moviment. Aquest procés ens sembla més que mai necessari per a treballar per unes condicions de vida dignes per a la ciutadania basca, i la dinàmica ha partit de la lluita feminista. Per a això, s'ha fet imprescindible que aquest procés es realitzi de manera col·lectiva, que les decisions es prenguin en els espais més amplis possibles i que es posin en marxa plantejaments de recuperació de carrers.

Serà un procés territorial i col·lectiu. Podeu presentar-nos passos o elements importants dins de l'agenda?

A. Egurrola: Al febrer de l'any passat ens vam reunir a Vitòria-Gasteiz per a reunir desenes de col·lectius del Moviment Feminista d'Euskal Herria, diferents àmbits i racons d'Euskal Herria. En ell elaborem un dossier amb continguts, reivindicacions i propostes de plans d'acció. A principis d'aquest curs hem començat a compartir aquest pla d'acció per províncies i a prendre decisions a poc a poc. Ens hem organitzat per països, s'han creat grups de treball, ampliant els espais de participació regionals. Les àmplies assemblees dels pobles s'uneixen i hem creat una taula de coordinació per a tractar de mantenir-les i coordinar-les.

A. Olaso: L'1 de febrer vam fer públic el procés. Des de llavors hem posat en marxa una web amb diferents continguts i eines de lluita. La vespra del 8 de març, hem convidat a aterrar el procés en les assemblees de pobles i barris, i així s'està donant en la majoria dels casos. El dia d'avui, 8 de març, ho marquem com a punt d'inflexió en aquest llarg procés, en el qual ens centrem a mig llarg termini. Fins llavors, a pesar que hem començat a traslladar, a expandir, a socialitzar i a complementar reivindicacions i lluites, a partir de llavors encara vindrà més treball: la palanca per a construir el sistema públic i comunitari de vigilància basca.

Diuen que "apostem per un dret col·lectiu a la cura. A favor del dret de totes les persones a prestar i rebre cures durant tota la vida en condicions de llibertat, dignitat i compromís. Això va molt més allà de la situació de dependència". Quines són les condicions per a orientar la vigilància com a "dret col·lectiu"?

A. Egurrola: En la mesura en què sigui un dret col·lectiu, la responsabilitat també hauria de ser així. El paper de les institucions serà fonamental en l'adopció de mesures. D'una banda, per a tenir dret a les cures justes, els recursos materials dignes haurien d'estar garantits, la regularització de les persones migrades, el dret a l'habitatge, les condicions laborals dignes, el temps de cura… D'altra banda, exigim l'adopció de mesures per a desmercantilizar i desfamiliarizar les cures. A més, en la mesura en què les cures són feminitzades, els homes també han d'assumir la seva responsabilitat. La comunitat té una responsabilitat important en tot això. A més de fer pedagogia i interpel·lacions diferents, serà la base directa per a construir models de vida alliberadors. A més, acceptant que som interdependents, posarà en el centre la importància de les xarxes de relacions.

Diuen també que "les cures són responsabilitat social i no negoci". Si la cura ha de ser una responsabilitat social, caldria fer molts canvis en la nostra societat i en les nostres vides. Caldria transformar el sistema, perquè no tenim la custòdia en el centre, en general, i perquè a més és negoci de treure diners o estalviar en moltes ocasions. Com podem conduir aquesta revolució?

A. Olaso: Hem de combinar les lluites a curt termini amb els processos respiratoris llargs. Quan diem que transformar el règim de vigilància és transformar tot el sistema, no estem parlant de res. Tenim identificades les urgències, sobretot en l'àmbit de la dignificació de les tasques de cura (drets de les treballadores de la llar, reivindicacions de les dones pensionistes, lluites en les residències…), i cal abordar-les com més aviat millor. Però també són necessaris canvis a mitjà termini: acabar amb els subcontractes, tenir temps per a la vigilància, aconseguir un nou model de ciutadania i tenir competència sobre això…. i com no, impulsar els canvis materials i culturals necessaris per al reconeixement social que mereixen les cures, i aquí el paper de l'educació pot ser important.

Reivindiquen un sistema públic comunitari feminista de cures. "Públic"... com a servei públic universal i gratuït? I amb la paraula comunitària què defineixen?

A. Egurrola: Tots hauríem de tenir el mateix accés als serveis que sustenten la vida i aquí situem el sistema de vigilància. La transformació d'aquests serveis en negocis genera un interès de benefici i, per tant, un procés de mercantilització. En aquest sentit, només pot accedir al servei qui pugui pagar aquest servei. En aquest moment es converteix en un sistema de vigilància exclusiu. Per això exigim un sistema públic de vigilància cent per cent accessible a tots i que sigui el mateix.

A. Olaso: Quan parlem de comunitari parlem més d'ideologia i de la nostra forma de vida. En aquest sistema, que ens porta a ser cada vegada més individualistes, estem perdent l'enfocament comunitari i hem de repensar les nostres relacions de cura. Les nostres ciutats i pobles tampoc estan pensats per a dur a terme una vida comunitària (espai públic, arquitectura...) i també volem canviar-les.

Les polítiques de vigilància tenen influència i, per tant, quin tipus de col·laboració veuen amb les institucions?

A. Olaso: Tenim clar que alguns dels alts i baixos que estem fent necessiten necessàriament canvis institucionals (modificació de lleis, uns altres). Sabem que no és fàcil perquè entren en joc moltes coses, els interessos dels partits, els interessos dels partits amb empreses privades, les eleccions... per tant, no hi haurà canvis d'un dia per a un altre. A més, no volem un canvi que canviï cada quatre anys. No tenim definida la nostra relació amb les institucions, però venim a demanar canvis estructurals i si les que mantenen són les institucions, haurem de concretar quina serà aquesta relació.

El treball de cura és sovint dirigit a dones migrants sense papers. Com garantir que la realitat que coneixen la seva implicació en el procés no els facilita el camí (molt temps en el treball i poc temps per a la militància; risc/por a la falta de paper en l'ocupació de l'espai públic...).

A. Egurrola: De moment, les dones migrades que estan organitzades sobretot formen part del procés. Totes aquestes dificultats que esmentes són evidents. Sabem que no participarem tots de la mateixa manera, que no tots tindrem facilitats per a recollir els continguts que s'esmenten… Però aquesta lluita és un procés de dignificació de les vides de tots, i per això identifiquem com a reivindicacions d'urgència la llei d'estrangeria o la modificació del règim de cures, per exemple.

De cara al procés, en quin moment serà important el 8 de març?

A. Egurrola: des de la roda de premsa que vam fer a Vitòria el tema i la dinàmica ha arribat a més gent, però el 8 de març serà la primera demostració de força. Serà el dia de donar més difusió al tema i el primer dia de lluita d'aquesta dinàmica.

A. Olaso: A nivell local, el tema de la cura no es tractarà de la mateixa manera, però en els diferents racons d'Euskal Herria sortirem tots amb la mateixa boina, pel camí del procés i això també serà important cara al futur.