El 30 de març encara no és un d'aquests dies que es continua mantenint en l'agenda i s'omple de declaracions polítiques. Van ser ells els que van parlar en el Dia Internacional de l'Empleat de Llar, els empleats de casa, i el van fer amb total claredat. Entre els agents i institucions va predominar el silenci, tan expressiu com criticable. Però, malgrat tot, el dia va servir per a escoltar amb atenció el que aquests obrers han de dir i exigir.

Desaparició de la figura del treballador dins de la casa; equiparació amb la resta de treballadors assalariats, abandonant el règim especial de robatori de drets; reconeixement del dret a treballar amb seguretat; derogació de la llei d'estrangeria, ja que sense drets civils no es pot fer front a l'explotació; protecció enfront de la superioritat i la violència; reconeixement i posada en valor del treball que realitzen... En definitiva, un conveni que determini els horaris, els salaris, els dies festius, els descansos i les funcions que els corresponen. Volen drets.

Treballadors de residències de tercera edat, de neteja, d'intervenció social, d'educació especial, de serveis a domicili o de menjador... estan encenent conflictes i lluitant aquí i allà. Es tracta de treballadors de sectors vinculats a la cura, la majoria dones, el sector més combatiu en aquests moments.

Encara que més endavant veurem la importància i el valor de les treballadores de llar com a part d'aquesta nova fase de lluita de la classe treballadora a Euskal Herria, ara és el moment de reconèixer aquest pas. No és el seu problema i no són només les seves condicions de vida. La cura és responsabilitat de tots, i és responsabilitat de tots pagar el que se'ls deu als cuidadors, tant als d'avui com als d'abans.