Fa uns mesos vaig tenir l'oportunitat d'assistir a l'últim concert del grup musical Hertzainak. Una oportunitat única. Aquell divendres, milers de persones ens reunim en el BEC per a elogiar els concordes rebels dels vitorians, realimentar els diferents records de les nostres vides o simplement sortir de la rutina setmanal. Podem dir que una de les cançons més conegudes del grup, el vox popular, és el Reconeixement, i així, aquella nit, els oïdors reconeixem a Gari i a la companyia la fidelitat eterna.

Ens hem convertit en els esclaus de “Rutina”, la cançó que deia […] sí. Però què entenem per rutina? Des de quan ens ofega aquesta paraula que, encara que escrita en minúscula lletra, té tant de significat en la nostra societat? Encara que no tinc molt temps per a reflexionar sobre aquest tema, em venen al capdavant necessàriament els “llinatges companys” dels nostres avis. Despertar o despertar –per a anar diàriament a la llet–, pentinar el sol, anar a la fusta, recollir les castanyes, preparar farratges per a onze i una persones, arreglar els ramitos de l'escombra, brunyir les calderes del foc sota… Les seves vides, dels nostres avantpassats, eren com sempre, rutinàries, plenes de rutines. Doncs bé, el dia a dia estava inevitablement lligat al ritme dels girs del goru que l'àvia manejava amb mestratge.

Sí, sí, com bé establia l'Església, calia abandonar tots els diumenges i descansar, almenys fins avui, però avui no sé si complim tan seriosament aquesta norma. Les dones sortien de la missa i de camí a casa, amb una mica de sort, podien parlar amb els veïns, o una llicència per a menjar una adobada de xocolata després del menjar, potser per a allunyar-se una mica del que podien anomenar-los rutina. En el cas de les dones, peccata minuta, però pecat, no obstant això. Els homes, no obstant això, eren més sofisticats: anaven al bar i van reduir o oblidaven les càrregues de la rutina entre petits i aiguardents.

Encara sort que els temps han canviat. Avui dia, quan sortim de la necessitat que inspira la nostra vida, els “afortunats” som capaços de manejar infinitat de possibilitats per a no ser esclaus de la rutina, per a fer front a la frase de Gari. Crossfit, bodi-pump, macrame, pilates, escalada, ioga, aprendre xinès, portar als nens al parc i gaudir del seu temps lliure (almenys qui pugui), llegir tranquil·lament a casa o veure Netflix…

Intentem eludir la rutina, però crec que després de tanta obstinació, paradoxalment, ens hem convertit en esclaus d'aquesta “revolució”. Avui mateix, quan sortia del treball i m'anava a escalar a continuació (perquè no he menjat), he passat per sota d'un pont de Galdakao, i mira! He vist un crit molt curiós: una marmota pintada en la paret amb un cartell entre mans. Sabeu què deia el cartell? Despertar la marmota.

Carlos Aretxabaleta Txapel