L'Estat francès és molt fort, arrelat, centralitzat, jacobí. D'una manera és l'Estat perfecte. Té una visió monolítica, absolutista de la nació, necessàriament un poxi equilibrat per la llibertat de l'individu.

Només coneix dues realitats: ella i el ciutadà. Acull a cada persona individualment i la integra en tots els modes.

És un Estat protector, especialment de seguretat social i lleis socials, fins fa poc també del seu Colbertisme. Malgrat les retallades liberals, l’Etat-Providence viu encara en bona part, i en això la gent té un gran avantatge, especialment per a suavitzar les crisis econòmiques.

L'Estat i l'economia se'ns han fet, a mà i a mà, gairebé generosos o totpoderosos. Ja no tenim un espai lliure que no es pugui trobar en aquest capitalisme nacionalista francès. Els agricultors també estan molt lligats al sistema, especialment a través de les primes. Les institucions públiques, i especialment l'Estat, gestionen més de la meitat dels nostres diners.

Tenim poca autonomia personal, cap autonomia nacional. França és el territori d'una única llengua, i aquesta és una llengua de gran prestigi. Fins fa poc hi ha hagut elits de tot el món, gent culta, la langue universelle. El basc és una llengua domèstica, privada, d'ús familiar. Però també la televisió monolingüe francesa ens brilla de casa.

A més, i potser per sobre de tot, França és un seductor impressionant, propietària de tantes coses bones i belles, i les aprofita tan bé en la seva popaganga: els millors climes del món, racons meravellosos, castells espectaculars, artistes en totes les seccions, una gastronomia rica amb tants vins i formatges diferents, una literatura increïble, les dues veus dels drets humans —de 1789 i 1948—, protecció social avançada… França no es pot per tant.

Ell ho sap bé, i per a fixar millor els seus avantatges, adopta l'aspecte d'una santa sagrada. En el segle XIX, la famosa historiadora Jules Michelet li va concedir el rostre afectuós del jove heroi Jeanne d’Arc per admiració de tots dos: Le sauveur de la France devait être une femme. La France était femme ela doble-même”. Un altre famós escriptor durà a terme aquesta mítica i mística figura: De Gaull cridarà a la Madone i Notre-Dona'm la France. Mentrestant, la República ha adornat aquesta imatge de la Verge en l'aspecte de la Marianne: el seu cap treu el cap pels anells de la posta i amb el seu vestit es troba en la sala d'actes de l'Ajuntament. En les colònies es dirà França la Mère-Patrie, i en la nostra molts ciutadans ens prendran per blasfemio el cant fonamental d'aquestes brutes galernes, la revelació de 1960, cantada aviat per Mixel (i no Mitxel) Labéguerie: “Euskadi és la nostra única pàtria!”

La superació d'aquest pecat original trigarà molt a arribar. Però el clam dels abertzales ha obert una nova pàgina en la història d'Iparralde. Els principals euskaltzales d'ara endavant es mostraven abertzales respecte a Hegoalde, però en el cas d'aquí es quedaven tímids, com si l'admiració de Madona els hagués gelat, inclosa Xaho.

Ha acabat el temps. Si França no pot despistar-se, el Baskonia d'Aquitània ha de donar l'esquena a l'Estat francès amb la finalitat de sobreviure. Espanya, en canvi, se'ns presenta com un toro, i jo crec que d'aquestes cares diferents dels dos Estats provenen en gran part les respostes dels bascos a banda i banda de la frontera: Un vel vermell al cap de bestiar o una fugida, flors a la Senyora o una desesperació inevitable.