És tan habitual acceptar unes certes veritats, siguin reals o presumptes, perquè es reconeix autoritat o confiança a qui les comunica, i només per això podem dir que és un “acte fefaent laic”.

Per això és tan sorprenent que moltes persones entenguin així la realitat, no com veuen o perceben, sinó com unes altres li compten. L'acte de fe, ara, no és creure el que no veiem, sinó creure que el que estem veient és com el que ens compten.

Aquesta reflexió es pot derivar, clar, però el que jo vull subratllar és que aquest “acte laic de fe” té el seu origen en la desconfiança personal, en la falta de criteris, en la feblesa personal i en la falta de maduresa. Sempre acceptant la presumpta autoritat externa. I això és perillós. Molt còmode, sí, però perillós.

Una altra derivació molt important, no personal, però també social, que s'està produint en les últimes dècades; un clar divorci entre el missatge de la dreta abertzale i la praxi, en el sud d'Euskal Herria.

És perjudicial i perillós, perquè deixa de costat la capacitat de cadascun i acceptem i assumim com a autèntica el que ens entra per la porta de la falsedat que deixem oberta.

Alguna cosa semblança ocorre quan el senyor Eneko Andueza diu que ell no sap res sobre la corrupció que ha imperat en el seu partit. Està teixint estratègies allunyades de la intel·ligència i de l'instint. Només vol complir una consciència fidel a l'imperatiu categòric del poder. Votar és una condició necessària en democràcia, però no suficient per a assegurar la qualitat moral del sistema.

Una democràcia constitucional ha de basar-se en la pluralitat de partits, en les eleccions lliures i competitives, en la separació de poders, en la sobirania popular. És a dir, en garantia de drets fonamentals i llibertats públiques.

En el sistema actualment existent en l'Estat espanyol, la història dels últims 40 anys mostra que l'elecció dels governs no es projecta des del plebiscit de masses, sinó des de la suposada imparcialitat dels jutges. I això no ho diu “només” el senyor Iraeta.

Els parlaments, els parlaments centrals del sistema, són només aparences, substituts, ressò del poder insaciable.

La divisió de poders, en la pràctica política, queda absolutament difuminada, molt allunyada de la realitat. Quant a la garantia de drets i llibertats, en un lloc com l'Estat espanyol, on els jutges independents són escassos, és impossible que la justícia que es fa sigui correcta.

Per tot això, en aquestes condicions, convocar eleccions és burlar de democràcia. Només serveix per a satisfer, legitimar i protegir l'imperatiu del poder i dels seus col·laboradors.

Des del meu punt de vista, des de Navarra, és clar que en aquest conflicte polític a penes hi ha res que sembli. Per al govern de Pedro Sánchez, la tàctica “antiga” continua sent vàlida. Per tant, no hi ha un conflicte basc, l'únic que hi ha és que tant els uns com els altres, els seus col·laboradors volen ignorar el que la majoria dels bascos afirma que no són espanyols i volen ser el que són, els bascos.

En un sistema que es considera democràtic és inacceptable, vergonyós, cínic i fins i tot teatral, plantejar en aquests nivells de coneixement i coneixement que el nus gordià de la convivència entre els dos països limítrofs es troba en una necessitat ètica urgent (hereus d'ETA). Amb això volen ocultar les mancances del règim que imposen des de Madrid.

Haig de reconèixer que em sembla lamentable defensar un projecte que imposi un nacionalisme concret (espanyol) des de tribunes prestigioses, conductes que es consideren sàvies, i qualificar com a excloent, sense cap mena de vergonya, el dret a la lliure determinació.

Vull recordar que una vegada i una altra acudir a la memòria selectiva suposa un risc evident de “atròfia cerebral” en rebutjar de manera intencionada una part del cervell. Hi ha intel·lectuals que accepten aquest risc perquè crec que ho consideren rendible. Evidentment, és una qüestió de principis.

Un llibre de dos mil cinc-cents anys, L'art de la guerra, un dels textos clàssics xinesos més importants, encara que ha passat tant de temps, té molta força i continua sent útil. És més, si traslladem les seves estratègies de lluita al món de la política, que en realitat és el camp de batalla actual.

Perquè l'obra de Sun Tzu no és només un llibre de pràctiques militars, sinó un tractat que mostra l'estratègia d'aplicar amb saviesa el coneixement humà en moments de confrontació. Es tracta, per tant, d'una obra per a entendre les arrels del conflicte i buscar una solució.

Segurament el senyor Pedro Sánchez no té la formació necessària per a assumir una responsabilitat històrica com l'actual, o no li deixen “qui” que mantenen en La Moncloa. És igual. La veritat és que la societat abertzale ha vist que ha arribat l'hora de prendre decisions i dur-les a terme. Decisions bones, serioses i irrevocables. Decisions que possibilitin l'accés al lloc desitjat.

La taula està llesta, ha arribat l'hora de menjar.

Josu Iraeta, escriptor