Grans infraestructures i desenvolupistes com el Tren d'Alta Velocitat que s'està imposant com a referent imprescindible de desenvolupament, benestar i modernitat o, més recentment, com a element per a fer front als reptes climàtics, requereixen una gran quantitat de diners per a la planificació i construcció (uns 10.000 euros en Hego Euskal Herria), en el manteniment posterior (uns 100.000 euros per quilòmetre a l'any) i, d'altra banda, sense tenir en compte la despesa pública que suposa mantenir un servei que genera pèrdues. I com destinar una quantitat de diners dels pressupostos públics?

A través de l'explotació, mobilització, dominació, exprimimiento de personal directe en la construcció del TAV o de fons públics que no sabem per què s'han rebut en aquest món organitzat en desequilibri injust, explotant, mobilitzant, dominant, esprement als treballadors que treballen directament en la construcció del TAV. És a dir, des d'àmbits que tenen relació directament o indirectament amb la cura.

Poques coses són tan fonamentals com la cura perquè la vida sigui i duri. Tots necessitarem cures en diferents moments de la nostra vida i hem de participar en la cura, quan així ho triem i en les condicions que necessitem, avui dia, encara que sigui un privilegi que no està a l'abast de tots. La importància de la cura dels cuidadors també és un tema cada vegada més esmentat. No obstant això, vivim immersos en un altre dia que xoca amb aquesta realitat bàsica. Com ho demostren les dades, en un tema que és la columna vertebral per a mantenir la vida de cura, predominen la falta de reconeixement, la invisibilitat, la impossibilitat de triar, l'evident precarietat i l'abús, entre altres.

Aquesta càrrega que s'ha imposat a les dones al llarg dels segles, en general, continua sent coberta, principalment, pels col·lectius més vulnerables, les dones immigrants i racistes. La seva aportació econòmica a la societat s'estima entorn del 24% del PIB en Hego Euskal Herria (caldria afegir altres aportacions). En molts casos, aquesta necessitat bàsica que s'atén a través de les possibilitats de l'àmbit personal-personal es converteix, a més, en un tema de negoci quan la responsabilitat es trasllada a l'àmbit públic-col·lectiu.

Que el progrés sigui ràpid i massiu, que s'estalviï el temps, que les persones i els altres estiguin en moviment continu, que s'acostin pel cap alt llunyà en lloc d'aportar valor als éssers vius, l'entorn, la visió, les maneres, les característiques, les oportunitats…, que es promogui una globalització desequilibrada i homogeneïtzadora. Però la cura té més a adaptar-se al ritme i al costat del que serà cuidat, d'escoltar, de donar temps i de compartir, d'haver de caminar a tota velocitat i fugir del temps i de voler prendre el valor legal. Viure més ràpid no significa millor viure més profund, més ample o més llarg. Com a societat, no es pot avançar, no es poden superar els reptes i abordar els nous quan la base és menyspreable, però el suport, en aquest cas un dels pilars de la societat, difícilment resisteix.

Aquesta preocupant situació no sols es produeix en la cura entre les persones, sinó que en l'actual model de societat, en el mateix i en la resta del món, el compte amb la resta dels éssers vius i amb l'entorn que ens envolten i els cuidadors són perseguits, fins i tot assassinats en alguns llocs, quan posen en dubte les intencions d'obtenir beneficis de manera contínua i permanent. En aquesta zona se situen, malgrat les diferències, els habitants del Sud Global, els habitants de les zones rurals, els petits agricultors, ramaders i pescadors, els individus i col·lectius que s'oposen a la biodiversitat, la terra, l'aigua, la llum i l'aire, els béns comuns de tots, els guardians i els projectes de destrucció de l'ecosistema.

Per això, ens sembla fonamental posar de manifest, d'una banda, el Tren d'Alta Velocitat, símbol del model de societat capitalista, i altres infraestructures, formes de vida i decisions que l'afecten, i, per un altre, la connexió entre la falta de voluntat expressa per a poder satisfer les necessitats de tots sense calcigar. Perquè qui es roba alimenta a l'altre. Aquest projecte diminutiu i dilapidador, que beneficia a uns pocs, s'està imposant i materialitzant en nom de l'interès general, si bé l'interès general, és a dir, la societat general, assenyala que té altres centres d'interès i necessitats a través de diferents vies. S'organitzen campanyes de propaganda amb diners públics des dels centres de poder amb facilitat, però és molt més difícil entre la ciutadania que s'organitzi per a recollir la poca informació que se'ns deixa, compartir-la i defensar els interessos col·lectius, màximament si aquestes iniciatives s'obstaculitzen intencionadament.

Afortunadament, el moviment popular a Euskal Herria continua sent intens i ric. Per això, volem agrair al Moviment Feminista d'Euskal Herria, com a eix i en relació amb la centralització de les vides de tots, l'adhesió a la vaga feminista general que el 30 de novembre ha anomenat a favor del dret col·lectiu a la custòdia, destacant el dret col·lectiu a la custòdia de la Terra.

Per la custòdia col·lectiva de la terra, perquè continuem lluitant contra infraestructures trituradores com el TAV!

Enea Andueza Otsoa, Beatriz Arana Ortiz, Jesús María Etxarri Sotes, Patxi Zubiria Aldaz

Membres del TAV Aturat de Navarra