Compte amb aquesta mirada del Sud. En primer lloc desmitificar la cega admiració de la terra verda, de les cases blanques i de les teules vermelles, l'amor incondicional, el fetitxisme associat a la parla i al suposat estil de vida. Deixa, com ha escoltat amb freqüència Ruper Ordorika, una idea turística pròpia dels malalts bascos del sud sobre el côte Basque, que no té similituds amb la mirada francesa i anglesa que tant critica. Però tots dos són criticables. Enpin, per a desmitificar tot això, vagi més i quedi's més tranquil, passa més desapercebut. Però vaja, expliqui i participi. Ambdues són compatibles, de caràcter obligatori.
I després, si es vol, explica'ls als altres els moments més emocionants. Però fes-ho sense mitificacions, ni tan sols per a dissenyar un pla d'invasió per a la pròxima. Explica'ls sense passar. I llegeix, si és possible, les coses sobre això aquí i allà. No crec que sigui casualitat que a penes es llegeixi la crònica d'aquesta mena d'esdeveniments en la premsa meridional anomenada basca.
Què necessita un dia d'agermanament entre dos pobles, si no és una cita fidel i consolidada, posant a la disposició dels ciutadans els millors recursos, els més nobles, els més honestos, els més genuïns, en un lloc tan bell i amb l'ajuda del temps? Per això, no ha estat un dia qualsevol el de la interacció entre els veïns de Baigorri i els tafalleses d'enguany, realitzat en el barri d'Urdoz de Baigorri, coincidint amb el dia de tots els sants.
Diverses coincidències, o no tan coincidències, han coincidit en Urdoz. Bizkarsoro s'ha vist per primera vegada en el lloc on es va rodar Bizkarsoro, encara que la majoria ja havia vist la pel·lícula de Josu Martínez que es va estrenar fa més d'un any, amb més de 30.000 espectadors a Euskal Herria... però també hi ha algú que ha confessat en la sobretaula que fins ara no havia intentat anar a veure-la a una altra part. I, després, confessa que s'ha emocionat.
Igual que s'ha tocat el fons, en la projecció s'ha sentit algun riure, en una escena que no era presencialment per a riure's, quan ha aparegut un actor just; en aquest cas, evidentment, se li escapa informació a algú que no és de Baigorri, perquè si en aquest moment ha rigut, segur que algun tipus de personatge del poble ha aparegut en l'escena interpretant un paper ridícul. Però una desinformació rica; les virtuts de veure una pel·lícula en el seu lloc d'origen.
Bizkarsoro s'ha vist en Bizkarsoro, en presència dels bizkarsoros –200 baigorrianos o van participar en la pel·lícula–, i on es va gravar Bizkarsoro en una de les localitzacions, en la capella d'Urdoz de Baigorri. Ermita antiga, bella i bonica, de dos pisos, amb paret de pedra calcària i una O, i amb més d'un ratpenat a la vista.
Era més curiós escoltar a Ruper Ordorika i Joseba Sarrionandia parlant d'huntas i coses. Acompanyats pels seus poemes i els seus cants en papers enroscats, han pujat a l'altar de l'ermita, il·luminat per una suau llum groguenca, i s'han plantat en ell i s'han assegut per a començar a parlar.
Després de veure Bizkarsoro, no podia ser d'una altra manera, s'han fet missatges d'homenatge als qui van mantenir en els temps de les dures opressions del basc. Aviat han passat a un dels temes que avui dia es denominen línies transversals, és a dir, a un d'aquests chatarres que condicionen el dia a dia des del vertical. És a dir, atès que la realitat sociolingüística està condicionada en part o en part per la situació socioeconòmica, s'ha parlat explícitament sobre el canvi d'estil de vida i d'hàbits lingüístics que s'està produint al llarg dels anys en Lapurdi, Baixa Navarra i Zuberoa. Una època perversa en la qual els rics comerciants i pagesos abandonen el cultiu i compren caserius i es transformen en granges de luxe, en detriment del basc i d'Euskal Herria. Aquest relat porta al poema un nom escrit per Sarrionandia: Noms antics. Ordorika ho ha convertit en cançó, en el disc Oromapan. I la melodia de la cançó l'ha portat Martínez a la pel·lícula Bizkarsoro. No és casualitat que aquest encadenament de noms i fets s'hagi produït.
En l'època universitària, Sarrionandia i Ordorika es van conèixer a Bilbao, en un grup que s'organitzava a favor del basc. D'aquí han començat el relat de l'emissió d'Huntaz ' eta Hartaz'.
La llista de coses que han esmentat és llarga: La versió de My darling Clementine, que més tard va ser treta per Oskorri, Oh Maite Kattalin... Com Ordorika va viure la detenció de Sarrionandia el mateix any en què es va publicar el seu primer llibre de poemes Izuen gordelekuak, i com Ordorika es va emportar un dels poemes de cant en 1981, Ni ez naiz en el disc rei de Noruega, la cançó d'Alberto Caeiro Kantua, la cançó que ha tornat en el seu últim disc Bakarka II... Anècdotes de Sarrionandia a Cuba, així com del que es va amagar a Euskal Herria abans de ser detingut. Molta cura poden tenir tots dos de parlar d'ell i de l'altre. I no hi haurà spoilers perquè no es perdi la intriga del directe. No obstant això, s'espera que es modifiquin els relats de cada sessió.
“Sempre és bonic acabar amb una cançó que no és la d'un mateix”, ha dit Ordorika. “El cantant del poble... Erramun [Martikorena], aquí estàs, t'he vist fora... M'atreviré”. L'ermita d'Urdoz ha cantat la cançó "estima zer duzu nigarrez", cadascun en el seu to però baix, perquè Ordorika s'imposi.
Alguna cosa semblança a un homenatge ha estat el que s'ha viscut en Urdoz el passat 1 de novembre. Una litúrgia, acció no catòlica, però sí creient.