"A vegades pots tenir sort i en el segon any pots sortir d'allí perquè hi ha molta gent que l'ha deixat o pots estar 3-4 anys assajant abans de sortir", diu Martin Etxegarai (1998). És un dels veterans del grup, enguany balla per quarta vegada.
"Som un equip bastant jove en general. Hi ha dos que han ballat durant tres anys i després nosaltres els següents", afegeix BEÑAT Ordoki (1999). Ens explica que el compte del relleu la controla la mà de davant, "l'aurresku apunta a qui està en els assajos, està com una llista d'espera. Quan un titular el deixa, entra el següent ballarí amb més assajos".
Avui dia, ell va per davant, "la primera mà decideix qui serà el pròxim. L'any en què jo anava a debutar, em va dir que la deixaria ella i que si a l'any següent volia tenir-me al capdavant, i sens dubte que sí". Diu que té més responsabilitats del que sembla: "Ha de guiar a l'equip, preocupar-se pels assajos, ensenyar-los a la gent i controlar tot el recorregut el mateix dia, i els passos també", ha afegit.
Alguns dels quals comencen els assajos han ballat anteriorment, però altres mai: "Nosaltres des de petit hem ballat en el grup de danses Tantirumairu i aquí ballem l'ezpata-dantza en diversos actes, i hem sortit al pont i a fer creuaments. I després hi ha gent que no ha estat ballant fins ara, veuen que comencen els de la quadrilla i aquests comencen des de zero; però el lesakarra més o menys coneix les danses", explica Ordoki.
Segons Pablo Ramos (1999), el capità assumeix el paper del professor, però els que normalment saben ensenyen als principiants: quan arriben comencen a seguir el ritme com poden. Es tracta d'assajos d'un mes, per la qual cosa no triguen a mostrar-los a un ritme suau, per la qual cosa han d'entrar ells mateixos al ritme".
Solen començar els assajos als 20 anys. Des de nens han vist ezpata-dantzaris, molts d'ells de casa, i la il·lusió i el desig de ser ezpata-dantzari al costat d'amics del poble és de molts lesakarras. Diuen que no és estrany per a qui mai ha ballat, que ho han rebut des de petit, que la música els és familiar i a molts els surten els passos automàticament.
"Ja teníem la idea de fer-ho l'any passat, però no va sortir, no ens vam atrevir, enguany sí", diu amb riure Uxue Mesa (2001). "Comencem a parlar per a intentar venir, ens va avisar un amic que van començar i ens animem, afegeix Iratxe Muxika (2002).
Mesa ens conta que està interioritzant les danses, "Sabíem uns passos bàsics, però no teníem ni idea que féssim crucifixos de pals. Encara ens està costant això, però en això estem". Tots dos són txistularis i també ballarins; porten 12 anys tocant el txistu en Sanfermin i ja se'ls coneixien els assajos, però l'ezpata-dantza mai ha estat ballada. "Com som nenes, no ens han ensenyat mai, ara han començat a ensenyar a les noies. Nosaltres ho hem vist des de fora, coneixíem els passos, però no els sabíem com devíem, sobretot les creus", explica Muxika.
En el primer any va ballar per primera vegada Joel Gil (1999), però en realitat no li tocava: "Pablo va tenir mala sort i es va lesionar ballant la vespra de Sant Joan. Vaig esperar una mica a veure si es recuperava i res. Llavors em vaig afanyar a aconseguir la roba i vaig sortir jo de la seva part. Pablo Ramos diu que va viure la lesió amb calma, "no pots fer res. Tenia el turmell tort, vaig pensar que em passaria el dolor, però no es va recuperar i encara el noto. Enguany, en principi, sortiré. I bo, el meu lloc està bé que ho agafi un amic".
A Gil li demanem una recomanació per a la persona que enguany sortirà per primera vegada: -Prendre-la tranquil·lament, com un dia més. És un dia especial, però ell és ballarí, ha ballat tota la seva vida, més que jo, per tant, molt poc consell. Sabem que ens ho passarem bé. Estar tranquil i gaudir".
Tal com es va esmentar el principi, comencen a assajar i s'incorporen a la llista dels ezpata-dantzaris, participant en els assajos a l'espera que algun titular abandoni el lloc. L'espera se li va fer llarga a l'avançada; "Comencem a assajar de manera similar, però Martin va sortir un any abans que jo i just l'any en què jo havia de sortir va ser la pandèmia, i llavors vam estar a l'espera de dos anys". Etxegarai diu que l'any passat va començar una quadrilla bastant important: "Per tant, nosaltres també hem de deixar-ho en pocs anys. Si no ho deixem, ens tiraran! Ja, ja, ja! ".
I Mesa i Muxika són els que aviat ocuparan els llocs que deixen lliures, però estan tranquils. "Veig que encara necessitem una mica de temps per a aprendre com cal, però la veritat és que mai saps quants anys has d'esperar", diu Mesa. Muxika ens diu que no té pressa: "Vull venir, gaudir, aprendre... i si haig d'assajar tres anys, no tinc pressa".
A més, encara han de treballar sense sortir a ballar el dia de Sant Fermín, "encara que no sigui ezpata-dantzari sortirem txistularis, el vivim de dins, d'una altra manera, però de dins".