Professionals i treballadors de la salut pública ja estaven avisant –i més ara– de l'agonia que sofreix l'atenció primària, que ja està col·lapsada.

Qualsevol usuari d'aquest servei pot veure el difícil que és realitzar una consulta presencial. Molts, fins i tot abans de l'inici de la pandèmia, portaven mesos sense els seus metges habituals, ja que s'ha jubilat i no ha estat substituït. I aquest treball l'han de fer altres metges, encara que no sigui l'habitual. En el meu cas, el metge es va jubilar al desembre i nou mesos després no li han substituït.

Els que es queden en els ambulatoris no tenen temps per a dedicar-se a l'atenció primària, ja que molts d'ells han estat posats com a exploradors del virus. Aquests exploradors no s'alimenten a través de noves contractacions, encara que això podria suposar un enfortiment del sistema sanitari.

Així les coses, és necessari que les administracions públiques triïn les inversions que es realitzin i que, en aquesta direcció, el sistema sanitari sigui una prioritat especial al servei de la majoria d'aquest país. S'han d'estabilitzar i ampliar els equips de treball (metges, infermeres, auxiliars, personal de neteja…) i millorar les instal·lacions del sistema sanitari, especialment l'atenció primària. L'ajornament d'altres inversions i l'exclusió de despeses faraòniques i antisocials com la I basca, és imprescindible per a això, ja que el destí d'aquests diners a la salut pública ha de ser un objectiu polític prioritari.