La família s'havia preparat pas a pas una bella cerimònia d'agraïment, emotiva i plena de símbols. Pa i vi, aigua i llum. Vers, cant, oració, silenci. En aquell bell dia de tardor, al migdia, vaig trobar en els papers del vell borratxo un descolorit carnet de 1893. Entre els estranys anuncis farmacèutics de l'època apareixien les pregàries i els càntics en basc manuscrits. Dels quals es troben, fonamentalment, en els boscos de selaurus exquisits del País Basc. Una cosa em va colpejar: una oració fúnebre que deia una altra: “Quan l'orgull dels meus pecats i el temor al yuyugo del meu Fill m'acaricien i llancen en un gran vergonya, resi per a nosaltres a la Mare de la misericòrdia.” Imatge venjativa de Déu, que els nostres avantpassats han criat i educat durant tant de temps, tan lluny de les converses amoroses, en la mateixa matinada.

En aquell bell dia de tardor, amb el temps lliure, ens acostem a Azkaine per a escoltar una actuació de Xilaba. Els d'Azkaindarsa tenien un partit d'Amikuztarras. Programa càlid, divertit i amb humor. Al matí següent vam ser els primers a ajudar-nos al fet que l'ànima del bertsolari estigués entre nosaltres.

En aquell bell dia de tardor, una vegada a la nit, ens reunim en l'Oceà i contemplem el cel buidat. Les estrelles brillaven més que mai. Com si rebessin la benvinguda a un nou amic.