argia.eus
INPRIMATU
Del dol secret en els centres de treball
  • Quan llegeixis això, no sé quants pobles tindré en el meu cor i quants pensaments al meu cap. Abans d'enviar aquest escrit, he estat en Arantza, Tolosa, Elgoibar i Ondarroa presentant el llibre Rumarrean.
Josebe Blanco Alvarez 2024ko urriaren 14a

Porto a casa alguna cosa de cada lloc. Almenys torno a casa amb el grup que m'ha acollit. Després, a vegades, el que s'ha portat dura molt temps, més si en els dies següents se li encadenen uns altres. Miro una entrevista a Tolosa i en aquest dilin-ding s'allarga el fil fins a completar la teranyina.

Parlem del dol per la mort dels animals. No es parla, en general, del dolor o de la impotència que produeix en nosaltres la mort dels animals. Estava malalt i hem hagut de morir. I després?
Què ens ve després? Què diuen els nostres budells de la mort? Porta la diarrea, en la seva tempesta, la nostra tristesa confusa? El restrenyiment ha absorbit les nostres llàgrimes? O millor no saber el que passa dins?

La dona que cuida a les persones majors va relacionar tot això amb el seu treball. També en aquesta zona es diu que el que es produeix per la mort calla. Diuen que el penediment ofegat no té aire. No existeix. S'ha interromput la relació laboral. Fini. Passa a una altra part.

Però no és cert, o almenys no ho és en molts casos. Amb freqüència, la relació entre el cuidador i el cuidador ha anat molt més lluny del contracte de treball, i en les hores compartides han compartit la mateixa vida fins a formar un bon brodat.

Vaig començar a fer el ganxet en la N1. He recordat l'entrevista realitzada a un professor de la UPV que va parlar de periodistes condemnats al silenci. Gisèle Pericot, una vegada drogada pel seu marit, va ser forçada la pregunta d'aquest professor sobre el cas de la seva dona: qui s'encarrega de rebre als periodistes que han de seguir aquest judici? Qui les hi retornarà després d'un dia de violència? Com donar cabuda a la por d'aquestes periodistes –o un altre personal– que s'han representat en el relat de Gisèle Pericot?

Com si tingués bolillos a la mà, se m'han afegit els budells del personal –mèdics, periodistes, ONGs...– que es troba en Palestina –o en qualsevol altre lloc–. Qui els rep? Qui cuida de les ferides invisibles que es produeixen en aquestes relacions laborals? Pensem que els ulls obvis estan sent atesos...

Sé que la mort, en general, no té bona premsa; que encara que és un ingredient imprescindible de la vida, no volem ni veure-la ni acceptar-la. No sé si les morts, o les violències, portades aquí, no es veuen o, si s'han vist, no es vol parar esment a les persones que no poden viure.

En el cas dels ramaders, segurament, seria suficient que un respiri la mort i tingui l'oportunitat de compartir el dol. En els altres casos, el nus és més gran, pot ser que s'alliberi més fàcilment si es tracta d'una mort natural, però també cal respirar. En els casos de violència, diria que els recursos haurien de ser diferents.

No obstant això, sospito que en aquesta relació laboral seriosa i professional que prescriu l'estàndard, en els convenis de treball no es recolliran estratègies de rescat. Que cadascun busqui les respiracions per a alliberar aquests nusos interiors.

Què fer amb les digestions dels nostres dols? Deixar que es podreixi? Tirar-los per l'excusat? O ens deixen anar els budells amb la calma que ens proporcionen l'alè i el temps?