En el nostre entorn, sobretot l'ELB Euskal Herriko Laborarien Batasuna ha fet durant aquests anys un esforç per reforçar la posició dels ramaders. Ara Confederation Paysanne –Conf– recopila en un llibre els seus arguments sobre aquest delicat tema: “El que diuen els baserritarras sobre la relació entre l'home i l'animal. Reivindicant la ramaderia popular”. Aquí presentem els passatges seleccionats d'aquest document traduïts al basc.
Els agricultors no hem de caure en caricatures de les nostres posicions contràries, limitant-les als ‘extremismes’. Molts militants vegans treballen amb voluntat de ‘fer bé’. No limitem la raó del corrent vegà a un complot econòmic-industrial. La deriva industrial, la urbanització i la individualització de les produccions ramaderes que s'estan produint en la nostra societat són raons importants.
Es tracta d'una contra-producció que respon a arguments com “sempre ha estat així” a la pura tradició. La tradició mai ha servit per a justificar res. Això permet als vegans anar encara més lluny en el qüestionable aparellament entre la lluita contra l'esclavisme i la dominació masculina i l'explotació ramadera.
Cal mantenir la calma per a reivindicar la ramaderia. Tampoc hem de témer que es reconeguin alguns punts foscos de la ramaderia actual. Determinats condicionants econòmics i polítics (tendència a la depreciació dels preus, normes industrials inadequades, rendibilitat que s'exigeix als escorxadors…) obliguen a vegades als baserritarras a les lamentables lògiques amb els animals, que sovint perden al mateix temps la seva autonomia i els seus coneixements pràctics. Per això, la lluita contra la industrialització s'uneix a la lluita pel benestar dels pagesos i pel bon tracte amb els animals.
Pretendre imposar la seva ideologia a qualsevol preu no converteix als vegans en alertes. Realitzar actes simbòlics pacífics és una forma d'acció respectable, nosaltres també les utilitzem. Per contra, la difusió dels assetjaments psicològics contra els ramaders, treballadors d'escorxadors i carnisseries, l'intent de provocar xoc en altres éssers humans i la violència psicològica contra ells és absolutament menyspreable. És inacceptable que el que així fa es cridi a si mateix alertista. Per tant, responguem a les preguntes legítimes i creixents que molts ciutadans tenen sobre les relacions entre l'ésser humà i l'animal.
1.- “És immoral matar animals per plaer”
La industrialització de les produccions ramaderes, és cert, planteja una gran qüestió moral, sobretot quan es veu com afecta als terribles ritmes de treball que s'imposen sobre els treballadors dels escorxadors, als danys mediambientals i a la salut.
No obstant això, l'allunyament de la vida dels animals del cicle mostra com l'allunyament de l'ésser humà cap a la naturalesa és sensible, moral i metafísic. Som part d'un ecosistema, d'un territori. La ramaderia és una forma desenvolupada de relacions que uneixen estretament als éssers humans, als animals i al seu territori. La qüestió és saber: quin estil de vida volem? Volem viure amb els animals? O el que volem és que la naturalesa salvatge –paradoxalment per a donar-li la seva “llibertat”– es limiti i continuï vivint en espais sense naturalesa (ciutat, formigó…) envoltats de temes sintètics?
La ramaderia popular està estretament lligada als recursos del territori en el qual s'assenteixi. La coherència dels sistemes de polilabos i ramaderia permet una relació real amb la naturalesa, no es pot negar o dir que es tracta d'un comportament inconscient. Els baserritarras poden parlar més que ningú d'aquesta relació especial amb la naturalesa, que sovint s'ha perdut en una societat que és la ciutadania, fins i tot en el medi rural. Els ramaders, per les seves relacions quotidianes, coneixen des de fa temps que els animals són capaços de sentir les coses de manera subjectiva.
El rebuig a la mort mostra com a símptoma de com la cultura occidental s'ha allunyat el més possible del procés de mort. No obstant això, la por i la repugnància a la mort han augmentat alhora. Però no hi ha vida sense mort. I qui treballa amb éssers vius sap que s'alimenta d'orgànic. El rebuig al sofriment és legítim quan es tracta d'un sofriment inútil i, per tant, cruel. No obstant això, nosaltres assumim íntegrament la necessitat de morir dins del cicle de la ramaderia. El sofriment és inherent a la vida.
2.- “Cal tancar els escorxadors”
El debat públic sobre els escorxadors [en l'Estat francès] ha permès que s'aclareixi el tema dels escorxadors, que durant molt de temps eren amagats i foscos, símbols d'un distanciament generalitzat de la mort i de la desviació de l'agro-alimentació industrial i estandarditzada. Davant el repte, nosaltres [Confederation Paysannek] hem treballat propostes concretes: escorxadors pròxims, mòbils i de caseriu, alleugeriment de ritmes de treball, rotació de llocs de treball, formació de personal, augment de valor d'oficis, escurçament de temps de transport de bestiar.
3.- “Les espècies animals estan al mateix nivell que l'espècie humana: l'antiespecismo ha de prevaler”
No hem d'esperar a l'arribada de la filosofia de l'antiespecismo per a entendre que l'ésser humà forma part de la naturalesa i que no cal establir una jerarquia entre les espècies. Això no nega que existeixin relacions tròfiques, ecosistèmiques, situades en cada territori. Els propis vegans no són antiespeciistas, ja que estableixen la frontera entre les espècies, entre els animals, sobretot els mamífers, i la resta dels éssers vius. La sensibilitat de cada ésser viu es basa en la capacitat de percebre les coses de manera subjectiva, de tenir experiències. Té a veure amb la consciència i el sofriment. Però està justificat aquest límit? No devem respecte als altres éssers vius pel que fa als animals sensibles? Són admissibles les formes de cultiu tan perjudicials per a les plantes i els animals invertebrats com els insectes? El respecte es deu a tots els éssers vius i també als recursos dels ecosistemes (sòls, aigua, aire…).
El cultiu de les plantes també viu a costa de la destrucció d'alguns petits animals. És més, si es deixessin créixer algunes espècies, entrarien en competència amb l'alimentació que produeixen els camps per a l'ésser humà (senglar, conill…). Com creuen els vegans que cal jugar amb aquests animals? Esterilitzant-ho? Voltant? Reduint dràsticament la població humana?
Tot és qüestió d'equilibri i de capacitat productiva de la naturalesa. Conviure amb els animals és una opció social, com l'estil de vida que es tria respecte a ells. Segons les societats, s'han desenvolupat diversos equilibris, sempre en combinació amb el bestiar, des de pastors nòmades fins a una part de la societat de l'Índia, la vegetana. L'eliminació dels animals del cicle econòmic no pot suposar la desaparició d'aquests, sinó el sotmetiment a la capritx d'alguns éssers humans privilegiats (possibilitat de ciutadans o turistes…).
4.- “La lluita per la prohibició de la ramaderia suposa un progrés moral, al mateix nivell que la lluita contra l'esclavisme o la dominació del masculí”.
La domesticació dels animals, i el seu component és la ramaderia dels baserritarras, no pot considerar-se com una forma de dominació. El fet de ser un Abmodelo no implica un augment social en detriment de la resta de la població. Al voltant de mil milions de persones viuen en el món de la ramaderia i moltes d'elles són de la població més pobra. La ramaderia popular els ajuda en la seguretat alimentària i la supervivència. Un progrés moral és naturalment universalista. Per tant, no es pot dir que els inuitas o els nòmades de Mongòlia siguin esclavistes.
La ramaderia popular es basa en la complementarietat entre la planta i l'animal, treballa amb els cicles de la naturalesa per a aconseguir un entorn harmoniós per als éssers humans i per als animals. Hi hauria més harmonia sense el bestiar de ramaderia? Els nostres paisatges han sorgit d'una història humana i natural molt interrelacionada, fruit d'aquesta unió entre tots dos. El distanciament de la població humana, cada vegada més urbana, respecte a la naturalesa en la seva vida quotidiana, provoca la desconnexió entre naturalesa i cultura, entre vida i mort, entre agricultura i alimentació.
Sens dubte, la industrialització ha suposat una injustificable lògica de rendibilitat dels éssers vius. Aquesta lògica és devastadora també per al benestar humà, el clima, el medi ambient i els animals. Però sense pietat actua sobretot ésser viu. Lluitar contra la industrialització dels animals de producció no suposa en cap cas un rebuig a la ramaderia popular. El sistema econòmic i financer és dolent i inigualable el que posem en qüestió en el seu conjunt.Aquest sistema ha establert l'opressió de la població, dels baserritarras i dels animals, en funció de la força econòmica que cadascun tingui.
Una estratègia dels vegans és situar el seu camí en la direcció de la Història dins dels moviments progressistes per a convèncer a la seva audiència: “El futur ens donarà la raó”, “el progrés va per aquí”, etc. Sembla que la posició del seu camí en el conjunt de les lluites humanistes, feministes i socials és el que dona més força a la tesi que ells criden ‘antiespeciista’, una tesi que no està en absolut universal i intel·lectualment fundada. Prenent per a si la paraula antiespecismo, es col·loquen a si mateixos en el costat del ‘bé’. No obstant això, la seva tesi només rep el nom d'antiespecista, ja que estableixen una nova jerarquització d'éssers vius sobre la base dels conceptes de consciència i sensibilitat. Enfront d'això, nosaltres preferim una visió sistèmica dels éssers vius que, com els animals, no classifiqui als vegetals, els insectes i les plantes en funció de la seva capacitat de sofriment o de la seva consciència (que no coneixem bé) o de qualsevol altre criteri. Nosaltres mateixos formem part d'aquest equilibri ecològic. Aquest equilibri, que és la veritat dolorosa, ha estat afeblit per les accions humanes, com l'agricultura industrial, ja sigui en la producció animal o vegetal. Som una de les principals víctimes, els pagesos.