Donostialdea és un lloc idoni per a viure. Hiverns i estius càlids, a la vora de la mar, muntanyes a prop, aigua potable en totes les èpoques de l'any…
Històricament i des de fa molt temps, la majoria dels territoris de la comarca guipuscoana de Beterri van ser terres comunals. Els terrenys que fins al segle XX es coneixien com a “Montes Lícits” ens mostren els indicis de l'organització col·lectiva original. Els Betríes, igual que la resta dels veïns i veïnes d'Euskal Herria, van voler mantenir el model col·lectiu de manera rigorosa. Però també en aquesta època es poden trobar els antecedents de les pràctiques especulatives actuals.
La bolcada d'un sistema jurídic sovint, desgraciadament, es fa amb violència, i així ha succeït en aquests territoris. Quan reis, senyors, soldats i emperadors es van acostar a nosaltres, van voler conquistar camps, rius, rierols, molins, ports i boscos. Sent un lloc estratègic temptador, Sant Sebastià va sofrir un destí pervers durant segles, el caràcter de fortalesa.
La seva condició de plaça fort va portar a Sant Sebastià una situació de dependència i es va convertir en el punt de mira de totes les guerres. El desastre més conegut va ser l'incendi de 1813, originat pels supòsits aliats, que va destruir la ciutat i la va deixar a punt de ser esborrada del mapa definitiu.
Els donostiarres, conscients que el destí canvia de rumb en el treball i en el valor, es van tornar a reconstruir la ciutat una vegada i una altra, conservant el seu caràcter propi, treballador, frívol i alegre. Amb aquesta idea, l'Ajuntament va decidir derrocar la muralla, renunciant definitivament a la seva condició de plaça forta.
Desgraciadament, també van arribar altres guerres, i en la crisi econòmica sorgida arran de les guerres carlistes, les terres comunals van quedar en mans dels cacics. Així les coses, en 1926 l'Exèrcit espanyol va comprar un solar a Loyola, en la riba de l'Urumea, després de la privatització dels “Montes Legítims”, en una d'aquestes zones que va quedar en mans d'un particular i en la qual, com una “pica” col·locada a Flandes, es va instal·lar el “Terç Vell de Sicília”.
"Com la desaparició definitiva de la caserna de Loiola és una gran notícia, no podem permetre que de nou l'Ajuntament lliuri diners a l'Exèrcit. Trenquem la cadena"
Cinc anys abans que els militars s'instal·lessin en Loiola, Sant Sebastià va haver de comprar el mont Urgull a l'exèrcit, i més enrere en el temps, a més de pagar una important quantitat de diners perquè Alderdi Eder usés als ciutadans, l'Ajuntament va permetre a l'exèrcit construir un camp de tir en Ondarreta. Quan l'Ajuntament va voler recuperar la platja, va haver de regalar als militars les terres de Miramón (s. XX). els que es van utilitzar per a especular a la fi del segle XX mitjançant una requalificació interna de l'operació de traspàs de la propietat del Palau Goikoa a l'Ajuntament). És a dir, per a treure les construccions militars del centre i destinar les terres a usos civils, el consistori va haver d'entrar en la dinàmica de pagaments constants i d'intercanvi de terres al llavors Ministeri de Guerra.
Aviat aquesta caserna construïda a Loyola va mostrar el seu propòsit, ja que en 1936 es va posicionar a favor del cop d'estat de Franco i Mola. Els civils donostiarres van aixecar barricades a Amara i van aconseguir que els soldats de Loiola es rendissin i envoltessin la caserna. Pagarien la pena que els donostiarres lluitessin per la llibertat, ja que els franquistes en entrar a la ciutat van cometre una brutal massacre. Malgrat tot, per sobre de tots els matolls, Sant Sebastià continua amb el procés de desmilitarització: L'Hospital General Mola s'ha convertit en l'actual Jutjat, el Palau Goikoa, que alberga les oficines municipals, l'edifici del qual era Govern Militar... a poc a poc les zones i construccions militars estan desapareixent del nostre poble, i ara en 2021 ha arribat el torn a la Caserna de Loiola.
S'informa que els terrenys de la caserna de Loiola passaran a la disposició de l'Ajuntament. L'Ajuntament de Donostia-Sant Sebastià i el Ministeri de Defensa han constituït una Comissió Tècnica que té per objecte "la valoració detallada dels possibles aprofitaments urbanístics dels terrenys d'aquarterament", així com "l'anàlisi de les qüestions vinculades a la futura planificació urbanística de la zona". És a dir, la quantitat que rebran els militars es decidirà en funció dels usos urbanístics de la zona. Per part seva, el Ministeri de Defensa ha declarat que li agradaria construir una nova caserna a uns 150 metres a l'altre costat de l'Urumea.
Sabem que la petició de la retirada de la caserna venia des de lluny, i a pesar que l'opció de l'Hípica sempre ha estat aquí, en els últims 30 anys l'Exèrcit ha posat traves contínues, entre altres excuses, perquè volia fer un nou moviment especulatiu per a aconseguir més diners. La desaparició definitiva de la caserna és una bona notícia, però no podem permetre que l'Ajuntament lliuri de nou diners a l'exèrcit. Tallem la cadena. En el procés de desmilitarització, que s'ha prolongat massa al llarg de la història, s'ha pagat massa per a recuperar per a l'ús de la població civil totes les citades terres i construccions. No estem en deute amb cap exèrcit i aquesta vegada no hauríem de pagar ni un cèntim perquè els militars abandonessin la zona de Loiola.
És hora de proclamar Sant Sebastià com un territori desmilitaritzat sense edificis militars i de passar totes les construccions i zones militars a mans civils i públiques, entre l'Hípica i Lore Toki. En memòria dels donostiarres que han viscut aquí abans que nosaltres, en homenatge als qui han sofert tantes guerres i desastres, en record dels nostres avantpassats l'objectiu dels quals era un poble treballador i alegre, en el camí que van obrir els insubmisos, i sobretot perquè volem deixar als nostres descendents un futur digne i viable, Donostia ha de ser desmilitaritzada, oficial i absolutament.
Que Donostia/Sant Sebastià sigui un precedent per al procés de desmilitarització que el món necessita, que condemni les guerres; que promogui la resolució pacífica dels conflictes; que arruïni l'armeria, que sigui el Poble d'Acolliment per als exiliats per les guerres...No una caserna vella; no una caserna nova; ni aquí ni en cap lloc. Desmilitaritzem Donostia; desmilitarizemos Euskal Herria, desmilitaritzarem el món.
*Article signat també per Ana Gorostidi, Bernard López Uranga, Iñaki Otamendi.
Kuartel Berriak EZ, membres de la iniciativa popular