La història ens mostra que les crisis són el context perfecte per a alliberar els instints feixistes. El feixisme, en la seva forma històrica, és l'expressió extrema de la crisi del capitalisme. En aquest sentit, existeix un seguiment lineal (i no antagònic) entre feixisme i democràcia. Podríem dir que el feixisme és l'expressió d'emergència del capitalisme, una variant social excepcional que el capitalisme fa pròpia en temps de crisi. “En estat d'excepció”, es dona la convivència entre el feixisme i la democràcia.

Aquest és un de les dades polítiques que s'han pogut observar des dels primers dies en l'Estat espanyol i al País Basc. En general, el feixisme té dues formes d'expressió que ja s'estan donant: el feixisme explícit, és a dir, el feixisme institucionalitzat i estatalitzat d'una banda, i el feixisme social que és conseqüència de l'impuls de la societat per un altre.

Del feixisme explícit no hi ha molt a dir, perquè és espectacular per a tots. Estem parlant del feixisme de l'Estat espanyol, que ha afegit “la màscara democràtica i respectable de les autonomies”, que ha declarat un 155 escut que ha centralitzat totes les competències i poders, i que ha frustrat en poques hores la retòrica democràtica hipòcrita de diverses dècades. Ens referim al feixisme de l'estat policial dels nostres carrers, en permanent estat de setge; també als barris obrers que han estat ocupats per fulas i zipayes. Ens referim al feixisme dels abusos policials que s'han convertit en normes de prevenció sanitària. Aquesta norma, que entén la repressió sistemàtica com a pràctica sanitària, entén clarament els eixos de classe i raça, com hem pogut veure aquests dies en el barri de San Francisco. Parlem del feixisme que suposa militaritzar l'espai públic i la vida social, com l'han deixat clar els militars d'uniforme que “sanegen” cridant els punts estratègics de les nostres ciutats (estacions de tren i bus, aeroports…) “Visqui Espanya” –més a Catalunya, Euskal Herria, etc. si es té en compte la càrrega colonial i imperial que pugui tenir–. I finalment, també ens referim al feixisme d'empresaris i patronals que tenen el seu propi menyspreu per les vides dels treballadors: el feixisme de PNB i Confebask que obliguen els treballadors a anar a les fàbriques i a emmalaltir en elles, que ataquen a sindicats i treballadors que huelgan per a millorar les seves condicions de vida.

Però com hem vist aquests dies, no és només un feixisme explícit, institucionalitzat o estatalitzat, que s'està imposant. Se sap que el feixisme (com en la Modernitat), abans de convertir-se en una variant social, abans de convertir-se en un partit, és un moviment, un sentit social. I aquest tipus de feixisme és precisament el que aquests dies emergeix dels nostres balcons; aquell policia que tots portem dins i que s'està detectant en molts dels nostres barris populars.

Ens referim al feixisme molecular o social, el feixisme que genera desconfiança cap als nostres companys i ens porta a assenyalar als nostres veïns. El feixisme que ens porta a vigilar al nostre veí i a mesurar els seus passejos amb el gos; el que ens porta a denunciar al veí que ha organitzat un menjar amb els seus amics; el feixisme dels chibatos del balcó, que ens incita a cridar contra el que és al carrer, sense saber si treballarà, si té autisme o si està fent labors de cura. Aquest feixisme social consisteix en un impuls que ens vol i ens porta a odiar als nostres companys i veïns. És un feixisme que es manifesta com un impuls policial i de seguretat, que continua bategant, que troba una terra fèrtil per a emergir en temps de crisi. “És el feixisme que hi ha en cadascun de nosaltres, que envaeix les nostres ànimes i les nostres actituds quotidianes, que ens porta a estimar el poder i a desitjar el que ens domina i explota” (M. Foucault).

Si parlem del feixisme i la seva relació amb les crisis, no és només per a representar escenaris apocalíptics i distòpics. El feixisme no és una cosa inevitable en tota crisi, sinó una de les opcions. Les crisis són els punts d'inflexió que es donen en la història (dificulten o acceleren la història). De manera radical obren el temps històric i el camp d'opcions. Així, el feixisme és una de les oportunitats que genera la crisi; com és la revolució. Feixisme o revolució: en aquest sentit s'ha mogut històricament la dialèctica de la crisi. Crisi, feixisme social

pot ser el punt que es condensa en el feixisme explícit (del moviment al Partit), o la destrucció de la situació existent i l'inici de la superació. Feixisme o revolució: treure a la policia que portem dins o ACAB d'una vegada per sempre; apostant per la convivència, la solidaritat de classe i la lluita col·lectiva.

El feixisme social és el que ennuvolen la vista de la classe treballadora, la qual cosa ens impedeix la nostra consciència de classe, la claredat que ens permet diferenciar als nostres amics i enemics. El vocabulari bel·licista que s'està utilitzant en aquesta “crisi sanitària” no és casualitat. Ens porta a replantejar la relació Lagun - Etsai. El ministre de Defensa i el líder de “Jemad” han deixat clar que: “En aquesta guerra contra el coronavirus tots som soldats”. Una retòrica que hem escoltat amb freqüència (la guerra contra el terrorisme, la guerra contra les drogues, la guerra contra el coronavirus…).

Per al capital i la seva maquinària d'Estat, qualsevol camp de batalla sembla ser útil per a controlar i dominar a la classe obrera. Perquè sí, aquesta pandèmia entén de classes, i la burgesia també. És més: la burgesia fa un ús polític (classista, racista i patriarcal) de la pandèmia. I per a això és imprescindible que estiguem enmig d'una guerra i, per tant, que hàgim de protegir-nos mútuament, convèncer-nos. Estàvem aïllats i solos contra el món (només l'Estat, els militars i les institucions ens poden salvar en aquesta guerra); lluny de ser enemics, sistemes capitalistes, burgesos o polítics que ens condemnen a la misèria, on pot estar: en un veí que sali amb massa freqüència a tirar escombraries, en un jove que va a hores estranyes per a poder sobreviure o en una dona que només deixa fills als matins per a anar a rentar les cases d'uns altres.

Si no volem convertir aquesta crisi en feixisme i sortir encara més atomitzats d'aquesta “guerra”, és inevitable identificar al veritable enemic. És imprescindible assenyalar als empresaris i responsables polítics (el senyor Urkullu i cadascun dels seus seguidors) que cada dia envien als treballadors a les “trinxeres” (sense protecció). És necessari perquè el seu possible oasi no caigui en el “coma econòmic”, que s'apliquin les polítiques liberals i que s'assenyalin a aquells que realitzen retallades en salut. És imprescindible, per sobre de les polítiques socials, seguir els macro-projectes depredadors (TAV, Super Sud…?) assenyalar als responsables que els donin prioritat. És necessari rebel·lar-se contra cadascun dels engranatges d'aquest sistema que prioritza els beneficis econòmics sobre les nostres vides, perquè no passin per sobre de les nostres vides ni de les dels nostres veïns.

Si en alguna cosa tenen raó és precisament en la idea que estem en guerra. Però no estem en una guerra contra un enemic nou i invisible (coronavirus). El nostre enemic és vell (té ja segles) i és evident (no menys evident que la riquesa desmesurada dels quals ens condemnen a la misèria). L'enemic es diu burgesia i la nostra guerra és lluita de classes.

Per tant, portant a algú que sabia bastant de la guerra i de les revolucions, el que cal fer no és parar la guerra (contra el coronavirus), sinó “convertir aquesta guerra en una guerra civil”; aprofundir en les contradiccions que la crisi deixa al descobert i promoure que la revolució esclati.