Jabier Lertxundi va reconèixer l'aportació de José María Arizmendiarreta al món de l'educació: “El seu entusiasme va ser la joventut i el treball. Per a tenir més oportunitats laborals volia una joventut forta, que es formés tecnològicament”. Però, després d'inspeccionar l'arxiu d'Andoni Esparza, Lertxundi es va trobar amb la trajectòria d'Arizmendiarreta al llarg del franquisme.

De la condemna a mort a la creació d'una caixa de treballadors

Arizmendiarreta, natural de Markina, es va mostrar "nacionalista" en la guerra del 36, segons Lertxundi: “Va ser sorprès mentre treballava com a periodista en la revista dels voltants del PNB, va ser empresonat a Burgos i condemnat a mort. Després li van llevar la condemna, va estudiar en el seminari de Vitòria i va ser cura a Mondragón”.

“Jo soc un general franquista”, deia el bisbe Lauzirika, que semblava haver destinat a Arizmendiarreta a Mondragón. Segons ha relatat Lertxundi, Arizmendiarreta es trobaria amb un poble amb una dura lluita obrera. “Durant la guerra en Mondragón l'ambient va estar enquistat en la lluita entre abertzales i treballadors, i els capellans van participar en aquestes lluites. La fàbrica d'Unió Manyana, propietat dels Orella, va dur a terme diverses accions, en 1934 van revolucionar i van afusellar... Va haver-hi una història molt dura en la indústria de l'acer”.

Va arribar al poble d'Arizmendiarreta i va començar a treballar amb els joves. I més tard va crear Caixa Laboral Popular: “Diria que aquest va ser el punt d'inflexió d'Arizmendiarreta”, ha afirmat Lertxundi. Ha explicat que en aquella època el règim franquista va canviar, “de falangista a l'Opus Dei: Els ministeris d'Economia, Indústria i Exteriors eren de l'Opus Dei. I en aquesta negociació, Arizmendiarreta va aconseguir posar en marxa Caixa Laboral. Era molt difícil fer-ho. Només els capellans i les esglésies ho aconseguien, creant caixes que eren pròpies de l'església o que es deien ‘caixes rurals’. Però Caixa Laboral va ser dels treballadors i era molt difícil aconseguir-ho”.

“Era franquista. Es va acabar. Això no es pot negar”

Lertxundi ha qüestionat per què el règim va donar llum verda a l'experiència de Mondragón: “No ho puc assegurar, però pot ser que hi hagi una jugada estratègica per a incorporar a Mondragon i a la plantilla de la zona, però controlada. Per què ho dic? Una caixa d'estalvis o un banc ha de tenir un 10% de recursos propis. Els recursos propis de Laboral Kutxa van ser el Banc Santander, el Banc Atlàntic i el Banc Popular Espanyol. Els tres de l'Opus Dei. Aquest naixement econòmic, el manteniment econòmic, va ser controlat pel Govern d'Espanya. Això està demostrat”.

Lertxundi ha assenyalat l'estil financer que va estar en la primera junta de Laboral Kutxa: Azkarate. “Va ser el primer de la promoció de la Universitat de Navarra de l'Opus Dei, citat en la pròpia revista d'aquesta universitat. Va ser ell qui va posar les bases de la via financera que se seguiria. Posteriorment va ser representant de la Cooperativa San José (actualment Eroski), encara que no era cooperativista d'aquesta. Ho van triar amb el dit per a anar a la Cooperativa San José i obrir el camí”.

Arizmendiarreta va rebre el Premi del Treball, que el franquisme concedeix anualment al “millor treballador”.

Lertxundi va mostrar una fotografia del funeral d'Arizmendiarreta que recull en el seu llibre: "Al costat del fèretre apareix un bigoti, el comandant de la Guàrdia Civil, Tejero. Avui dia hi ha una operació de màrqueting, una neteja de cara, una iniciativa per a santificar... Arizmendiarreta va ser franquista. Es va acabar. Això no es pot negar”.

Desenvolupament de cooperativismes i batalla forense

Lertxundi explica que Arizmendiarreta i Esparza van treballar conjuntament en la creació del citat Estalvi Cooperatiu i que per a llavors Escampi ja havia posat en marxa el seu model cooperativista entorn de l'empresa Funcor d'Elorrio: “La idea d'Esparza va ser fer un cooperativisme popular, perquè el poble fos el més important, no sols en tecnologia i economia, sinó en cultura, educació... Allí van estar Oteiza, el cineasta Buñuel, els pintors... Van fer moltes coses en Funcor, també a favor de l'esport, van tenir equip ciclista...”.

Lertxundi va descriure així el cooperativisme sorgit a l'entorn de Mondragón i el seu desenvolupament: “No es va basar en la solidaritat territorial, sinó en la solidaritat sectorial. Primer va ser l'experiència de Mondragon, després les cooperatives associades de Laborala i després MCC. És un model multinacional que treu diners explotant les fàbriques que hi ha fora. No és un model de solidaritat, sinó un egoisme cooperativista: cadascun se sent un petit empresari i explotador d'altres treballadors. Els cooperativistes que són aquí estan molt bé, per a ells és genial, va bé el sistema (per a aquest cooperativista). Però, aquest és el model d'autogestió per a estendre'l a tot el món? Aquí està el parany, perquè aquest cooperativisme és per a aquest cooperativista”.

Lertxundi ho va denunciar així: “Arizmendiarreta i els seus companys van frustrar i van tancar a Funcor perquè no eren partidaris d'aquest model. Després de denunciar falsament a Andoni Esparza, acusat de malversació de fons de Funcor i de falsa denúncia contra Andoni Esparza, Andoni va ser detingut i sotmès a judici”. L'advocat del Grup Mondragón que va formular l'acusació particular va ser José Antonio Ardanza i Lertxundi va relatar els següents fets del judici: “Ardanza era d'Elorrio i ell també va rebre una beca de Funcor per a estudiar carrera a Bèlgica. En el judici va anar a donar la mà a Ardanza Escampi i Esparza li va donar una bufetada”.

Esparza va ser detingut i empresonat “i a partir d'aquí va quedar tocat físicament” va explicar Lertxundi: “Va quedar lliure, sense càrrec però agredit per a tota la vida. Es va anar a viure a Pamplona i allí va fer altres intents, però físicament no va poder. Més tard MCC va voler fer-se amb Esparza, però ell sempre va negar aquesta invitació”.

“L'egoisme i la por ens impedeixen generar un altre sistema”

L'autogestió sempre és un repte per a Lertxundi, que ha realitzat una tesi doctoral i diversos llibres entorn d'aquest tema. També l'últim llibre que va escriure en el confinament: Nova anormalitat.

“Aquesta és la meva idea d'autogestió: tenir moltes propietats col·lectives, per exemple, de l'Ajuntament, de la Diputació, del Govern... I gestionar-ho amb autogestió. Però, d'una banda, que és egoisme i, per un altre, por, la gent es queda sense moure's. I si construeixes alguna cosa, sempre sorgeix la lògica de la propietat privada, que domina i frustra el projecte”.

De la situació actual és pessimista: “El problema és que no som capaços de fer front al sistema, d'escapar del sistema. No som capaços de crear altres models. L'egoisme cooperativista està avui dia ficat en tota la societat i hi ha molta por: l'autocura, l'autorepressió... I així és molt difícil crear autogestió. Penso que avui dia hi ha microexperiències possibles. Però no serà tota una experiència autogestionària. De fet, amb crisi i amb el pas del temps, nosaltres hem anat baixant i retrocedint, en actitud defensiva. I som el que som”.