Ahir vaig llegir en Berria el que deia un tolosarra que viu en Utrech: “…podem sortir al carrer. Han deixat en mans de la consciència civil la decisió de com actuar. No obstant això, no hi ha ningú al carrer”. Un amic que viu avui mateix a Leipzig: “La gent està en parelles o en grupitos. Si són de la mateixa casa funcionen amb normalitat i si no deixen una mica més d'espai, 1,5 metres. Però, en general, es veu gent en la bicicleta, tombat en les prades... hi ha molta diferència amb el d'aquí. Crec que els més majors estan més cures”.

Doncs sí, hi ha una diferència terrible! Aquí, en la Comunitat Autònoma Basca o Comunitat Foral de Navarra dependent del Regne d'Espanya, els nens a casa i els adults també, excepte sortides excepcionals. Tenen pitjors resultats a Holanda i Alemanya els contagis, hospitalitzacions i defuncions? No. Tot el contrari. On està la diferència? En la consciència cívica?

La llibertat per a enfortir la consciència cívica és imprescindible, i juntament amb els drets també tenim deures per a sentir-nos i posar-nos en pràctica. Si surto al carrer i els ertzaines o policies municipals em detenen, o tinc por d'això, i per això viu confinat, el meu no és una elecció lliure, sinó una elecció forçada, i per tant no tinc ni mèrit ni culpa, estic o estic prop de convertir-me en un titella dependent de les autoritats.

Sí, però estic escoltant, per solidaritat, per solidaritat comunitària, cal quedar-se a casa: queda't a casa! Després, en els mitjans de comunicació, aplaudiran la nostra posició.

No és d'aplaudir, no és lliure. És digne de lloança que Utrech o Leipzig, malgrat la seva llibertat, facin un ús responsable d'ella, però per a això és imprescindible la llibertat.

El gran poder (el Govern d'Espanya i els poders fàctics) va ordenar el confinament, i en totes les autonomies del regne, confinat a casa. Petits mandats, és a dir, el Govern Basc no vol parar l'economia, una senda entre la salut i l'economia; una pandèmia per a superar ràpidament les mesures de dissidència més dures, a la Xina. La veritat és que ja tenim un mes a casa, rendits inevitablement entre les quatre parets. I no se sap quan s'aplacaran les severes ordres. I sense llibertat, consciència i responsabilitat cívica en un grau molt baix.

En general, les autoritats ens consideren immadurs als ciutadans. En el tema dels residus, el porta a porta era una imposició intolerable –desgraciadament excusa i farratge per a la pitjor lluita política–, i mostraríem en llibertat la nostra consciència cívica. Però era mentida, perquè el projecte de la incineradora ja s'havia aprovat i s'havia començat a avançar i ara ja està a punt de començar, apel·lar a l'excel·lent consciència cívica de la ciutadania era un parany i un parany. Mala política, i tots patirem les lamentables conseqüències d'aquesta mala política.

En l'actual crisi sanitària, al contrari, s'ha optat per tallar gairebé per complet la llibertat. Passeig solitari o prohibit córrer. Prohibit sortir de manera individual amb nens petits. Prohibit anar a la muntanya. També desplaçar-se amb cotxe, encara que no causin danys a ningú. Bombardeig en els mitjans de comunicació per a quedar-se a casa i quedar-se a casa.

Em tornaria boig si reivindiqués que cadascun faci el que vulgui. No. Reivindico un ús responsable i solidari. Però amb més llibertat. En cas contrari, considerar-ho com un nen etern, que, a través dels mitjans de comunicació i policies, les autoritats lliçons i neguin la llibertat, ens facin acontentar-nos amb la pastanaga verinosa, convertint-nos a la fi en una marioneta.

Castigar amb multes les conductes mereixedores de la multa, fins i tot les que es desplacin de qualsevol manera, però cal tenir més confiança en la ciutadania –i hem vist aquests dies amb més claredat com el poder devora la petita autoritat– perquè tinguem cada vegada més llibertat i una consciència cívica millor. No som nens per a ser tractats com a nens!

Com sortirem d'això? Tornarem abans que molt o res serà com abans? No tinc moltes esperances que les coses vagin a canviar molt o molt. No seria dolent que es fes més septentrional i, entre altres coses, que la petita autoritat que aquí exercia tingués una decidida aposta pel poder, s'elevés en els drets i en la confiança cívica dels individus.