Encara que les lluites obreres solidàries han aconseguit complir algunes de les seves reivindicacions, avui dia ens trobem amb un Capital que, amb una altra pell però amb la mateixa violència, continua absorbint la sang de milers de treballadors i treballadores. Aquí, a Euskal Herria, en els últims mesos estem veient a treballadors de diverses empreses i, sobretot, de Tubacex, que estan en vaga des de fa més de dos mesos. En el Marge Esquerre s'han celebrat manifestacions en contra de la desindustrialització de la zona. La taxa d'atur juvenil se situa entorn del 50%. Les entitats bancàries continuen treballant en la destrucció d'ocupació a través de la banca. Mentrestant, deixem a les multinacionals devorar a les nostres empreses més reeixides, com Euskaltel, que s'ha creat i mantingut amb diners públics.
En aquest context resulta vergonyós escoltar el president de la patronal, Iñaki Garciñuno Cebek, que “la pressió sindical ha provocat increments salarials” i que ara “van en contra de l'ocupació”. Sobre ells no diu res, ja que, com són consellers d'empresa de l'Ibex35, guanyen milions d'euros en sous, dietes i bons.
La lluita de classes no és un concepte antiquat, com alguns creuen. Està viu entre nosaltres i genera atur, deslocalitzacions, precarietat i exclusió social. Es tracta de la mateixa lluita de classes que va causar la mort de treballadors en 1886 als Estats Units, 1931 en Ategorrieta i 1976 a Vitòria-Gasteiz. O el que ha provocat que centenars de treballadors hagin mort per amiant. Són les conseqüències del sistema capitalista, de la lluita de classes! Avui, com ahir.